Pilar Senpau s’alimenta de Lleida per recuperar records

Ens trobem al carrer Major, un dels carrers principals de Lleida. Concretament, davant la portalada interior de La Paeria (a Lleida, en diuen així, de l’Ajuntament). No ens hem vist mai abans en persona, però jo jugo amb avantatge, perquè ella mateixa m’ha donat instruccions: “Porto mitja melena rossa, faig metre seixanta, sóc de constitució prima i tinc 56 anys”. També és veritat que he “espiat” per Internet i he vist fotografies seves, perquè la Pilar Senpau, a més de metgessa dietista, col·labora a un munt de mitjans de comunicació i ha publicat una desena de llibres on ofereix aliments per a l’ànima i el cos.

Arribo deu minuts abans i m’entretinc mirant aparadors. El fred no espanta els transeünts, ni tampoc els botiguers, que s’afanyen a reestructurar els seus expositors per a les segones rebaixes. De cop, em giro i me la trobo al davant. És tal com me la imaginava: una dona enèrgica però dolça, actual però senzilla, fina però forta, amb estil, agradable de veure (després comprovaré que és tan agradable de veure com d’escoltar). No sé com, però sembla que ella m’ha reconegut. Ens presentem i acordem seure en un cafè per arrecerar-nos del fred i conversar amb tranquil·litat. M’explica que acaba de trobar-se al mateix lloc amb la seva mare, i que li ha regalat uns bombons. Pels detalls que em dóna, penso que la Pilar Senpau és una d’aquelles persones a qui no li calen grans coses per ser feliç, i que gaudeix més donant que rebent, que sap fer la vida fàcil, que és més que generosa. Em diu que, de tant en tant, ha de venir a Lleida a notar el seu ambient. “A mi, la boira m’entendreix, no em fa nosa, perquè ha format part de la meva infància i, quan et fas gran, necessites tornar a buscar tot allò que vivies quan eres un infant. Torno a buscar la meva part que va ser feliç a través del carrer Major, del castell, de la boira... El passat retorna a través dels records, i jo, aquí, és com si el tornés a viure. A Lleida, estic al paradís”.

La Pliar Senpau és una lleidatana de cor i ànima que no ha perdut el seu accent malgrat que viu i treballa a Barcelona d’ençà que hi va marxar per anar-se’n a estudiar medicina quan tenia 16 anys. Així i tot, es va casar amb un lleidatà, els seus fills (té un noi i una noia) són de Lleida i, durant uns anys, la seva professió la va exercir a cavall de les dues ciutats. “Si hi hagués hagut la carrera de medicina a Lleida, no hagués marxat a Barcelona”, m’assegura, “però a Lleida li devem que ens hagi ajudat a créixer professionalment, perquè moltes noies de la meva generació vam estudiar carreres universitàries, i crec que això és un èxit de l’ensenyament d’aquell temps. Ara, a Lleida m’hi ha quedat l’agraïment a la ciutat, l’orgull pels nostres alcaldes i part de la família: la meva mare i els meus germans”.

Li demano que em digui qui és Pilar Senpau, i ella em respon curt i ras: “Sóc una persona que cada dia lluita per intentar ser feliç”. Té molt clar que la felicitat no la regala ningú, i que s’ha de lluitar per aconseguir-la, sense queixar-se. M’explica que, en una ocasió, el seu amic Àlex Rovira –l’escriptor Àlex Rovira, autor, entre d’altres, de La bona sort– li va dir que la sort està en l’aire, però que has de mantenir-te molt atent/a per atrapar-la, i és el que fa ella: estar sempre atenta.

1. 
2. 
3. 

Segurament m’equivoco, però així, a primer cop d’ull, sembla que una persona com la Senpau ha hagut de fer sempre el que ha fet per vocació, perquè ho transmet quan parla, ho transmet quan actua. I m’equivocava: “M’encantaria dir que vaig estudiar medicina per vocació, però no va ser així. Encara que és molt banal, si et dic la veritat, va ser per una pel·lícula que feien a televisió sobre metges. El doctor Ganon fou el causant que moltes noies de la meva època volguéssim estudiar medicina”. Després va voler ser cardiòloga: “Mentre estudiava, el meu pare va morir d’un infart de miocardi, i això, d’alguna manera, em va marcar, de manera que m’hi vaig voler dedicar. Però, quan ho estava estudiant, em vaig adonar que no era el que volia, que ho feia per omplir un buit, que el que realment m’interessava era la dietètica”. Finalment, la vocació va triomfar i, ben mirat, jo no estava tan equivocada. “Mai saps si t’equivoques o no; només quan passa el temps –em diu–. Quan tens 56 anys i cada dia llegeixes alguna cosa de dietètica és que no t’has equivocat. Jo ho faig cada dia”.

La poesia, aliment clau per ordenar l’interior
Pilar Senpau cada dia llegeix sobre dietètica, però també devora poesia i literatura “per formar-me com a persona”, diu. “A mesura que em faig gran, trio coses més interiors, perquè em donen molta potència”, la que necessita per llevar-se a les sis del matí i compaginar família, casa, feina i col·laboracions als mitjans com ho fa ella, amb aquesta naturalitat, amb aquesta senzillesa que la torna propera i entenedora. Li dic que ara entenc com és que resulta tan poètica a l’hora d’explicar-se, i somriu amb humilitat. “Jo no sóc poeta, però penso que les persones som cos i ment, i que ambdues parts estan connectades. Per això necessitem alimentar-nos d’aliments, d’oxigen i de cultura. Tots tenim por, tots som gelosos, tots som egoistes, tots som bons... Tots tenim de tot! El que ens diferencia és la proporció en què posseïm cada element. Aquest enrenou interior es va ordenant a mida que et vas fent gran, i la cultura –i molt especialment la poesia–, esdevé una de les eines més potents per ajudar-nos a fer-ho. El poeta, a través del poema, ens ajuda a identificar el que ens passa”. “I tant que sí! És exactament això!”, contesto entusiasmada. “Jo ja fa uns anys que vaig descobrir la poesia i no me’n vaig a dormir mai sense llegir uns versos, tant si els entenc com si no, però allà queden...”. I la pregunta següent és d’esperar: quin és el teu autor preferit? Em diu que hi ha dos o tres poetes que l’han ajudat molt, a la vida, però que potser es queda amb la poetessa russa Ana Ajmátova, que explica el dolor de totes les dones. “Ella m’ha ensenyat que, quan una persona venç el dolor, es converteix en una altra persona molt més forta; per tant, mai ningú s’ha d’aturar davant del dolor. Igualment, Joan Margarit, que també és de Lleida, m’ha ensenyat que, misteriosament, dins del dolor més profund també hi ha felicitat”. Ara, però, el llibre que té a la tauleta de nit és un poemari de Rosalia de Castro “que descriu l’amor al poble i a la seva terra d’una manera brutal”.

El deliri d’explicar tot el que fa, de no quedar-se res per a ella
Ja ho he dit abans: Pilar Senpau és una dona més que generosa. Assegura que no es vol quedar res per a ella sola, que tot el que sap ho vol compartir, perquè així pot ser útil per a tothom. I ho deu ser, d’útil, perquè s’ha convertit en una de les comunicadores especialistes en dietètica i nutrició més valorades –i estimades– del país. “Tot i que diuen que les casualitats no existeixen, el fet que em dediqui al món de la comunicació ha estat fruit de la casualitat; és quelcom que no he buscat, sinó que m’hi he trobat”. Arrel de la mort per càncer d’una persona molt estimada per a ella, va pensar què podia fer per ajudar aquest col·lectiu de malalts, així que se li va acudir escriure articles sobre què s’ha de menjar si pateixes la malaltia. “Vaig escriure un primer article i vaig trucar a un diari de Lleida per si el volien publicar. Quan el van llegir, em van demanar si cada setmana podia escriure una columna. Amb els anys, aquests escrits es van recopilar i van formar el meu primer llibre, que no ha sortit al mercat, sinó que es va regalar amb el diari”. Es titulava Fruits de l’horta de Lleida. Després, una editorial el va comprar i el va convertir en Fruites i hortalisses per ser feliç, que és el seu primer llibre, el primer de la desena que ha editat.

La doctora de la xocolata
Pilar Senpau és d’aquelles que predica amb l’exemple. Té cura de la seva alimentació, però no de forma exagerada. De dilluns a dijous practica una dieta de manteniment, i la resta de dies fa una dieta lliure però assenyada. Com a bona lleidatana, li encanten els cargols, i menja cada dia una presa de xocolata. De fet, ella, que és partidària de les dietes equilibrades (que no restrictives), el troba un aliment bàsic “per viure, pensar i sentir”. Per això l’anomenen “la doctora de la xocolata”. “D’entrada, és un aliment i, per tant, no és res dolent. El cacau és un antioxidant que cuida que les conseqüències de l’estrès no et facin mal. Porta teobromina, que és antidepressiva i millora l’estat d’ànim”. També s’estima especialment l’oli d’oliva verge extra, del qual diu que “és extraordinari, perquè cuida les artèries, que són les encarregades de fer arribar la informació al cervell, al nostre patrimoni més important, on hi tenim a qui estimem i qui som”. A més, assegura que sense la fruita i les hortalisses és impossible ser feliç, perquè porten unes vitamines que intervenen en la formació dels neurotransmissors.

Aquests i molts d’altres són alguns dels descobriments que, amb els anys, ha fet Pilar Senpau, i me’n diu un d’especial: “He descobert que el truc no està en fer moltes coses, sinó en fer-les bé i viure-les, en fer-les en profunditat, tant si es tracta de planxar, com de prendre un cafè o de viatjar a les Seychelles. Aquest és el gran premi de la vellesa. La vida és meravellosa!”.

Amb aquest pensament acabem passejant pel carrer Major, on m’explica que, fa anys, tots els nois i les noies de Lleida, quan sortien de l’escola, hi anaven a passejar, amunt i avall, sense descans. Deu ser un altre d’aquells records que la transporten a la infància. I mentre seu al banc del “si no fos” per què la fotografiem (és el lloc on s’asseuen també molts avis a fer tertúlia), penso que jo, si mai torno a aquell banc passats els anys, també recordaré aquesta conversa.

Text: Mar Casas.

Article publicat al número 20 de D'estil.

Twittear