0 items
El meu compte

Pintar la vida. O com l’ofici de pintor és el més humà de tots!

 

“No vull un món gris!”. Això és el que deuria pensar el primer pintor, si hagués pogut articular llenguatge (més enllà de les onomatopeies, és clar). Possiblement, les primeres pintures de l’ésser humà van ajudar a articular el llenguatge, perquè es trobaven en coves amb molta acústica i capacitat sonora. Que una persona petita i insignificant pogués articular un so, referint-se a allò que havia pintat, i que el so es magnifiqués, deuria ser, certament, un gran impuls per a la seva autoestima.

Una mica d’història

Les primers pintures rupestres apareixen algunes desenes de milers enrere. Expressen la més bàsica constància del dia a dia: la cacera, els animals, la natura, les persones. Mica en mica, i conforme les civilitzacions anaren avançant i creant l’escriptura, el llenguatge oral era més elaborat, i començaren a permetre’s pensar més enllà de les necessitats bàsiques de cada dia, arribaren a definir l’intangible: les figures dels déus i deesses, conceptes de la vida, la mort, la filosofia... I, alhora, l’art.

Així començava l’expressió humana més espiritual, aquell no-sé-què que tenen els artistes que els eleva per sobre de la resta, ja sia pel seu domini de l’escultura, de l’art visual –cinema, fotografia–, de l’escriptura, de la poesia, del teatre... i, sobretot, de la pintura.

Conforme han avançat els segles i mil·lennis, els pintors han adoptat desenes d’estils diferents, expressions diferents, tècniques diferents, representacions diferents... fins a arribar a l’actualitat, en què continua sent un art: malgrat tot el que hem llistat pugui haver canviat, l’essència de la pintura és la mateixa!

 

“Les primers pintures rupestres apareixen algunes desenes de milers enrere. Expressen la més bàsica constància del dia a dia: la cacera, els animals, la natura, les persones”

 

La pintura, l’expressió total

La figura del pintor ha estat sempre relacionada amb l’art. Literalment: és una de les figures més representatives d’aquest àmbit, com les pomes ho són de la fruita. Quan imaginem la paraula “art”, tots pensem, indistintament, en un pintor resseguint la seva paleta de colors i repartint pinzellades en un llenç, un llenç que, mica en mica, guanya la màgia de l’expressió artística, que comença a transmetre.

És, potser, aquesta capacitat dels artistes de crear la màgia des de zero, des de dins del seu ésser pensant i espiritual, la que ens captiva i embadaleix. I la pintura gaudeix del buidatge absolut del seu autor. La pintura és l’expressió total!

Expressió, autor, lector

Amb el temps, l’evolució de la pintura s’ha donat en tres termes. Avui dia, hem fet un canvi que potser no ha estat perceptible per a tots, però que determina, en gran mesura, l’art actual, i el que ve!

De bell antuvi, els artistes no eren importants; o sigui: el més important era determinar l’art, copsar un instant històric o una imatge, retratar una vida, expressar la bellesa. El més important era l’art per se! I així ho va ser durant segles.

Fins al Renaixement, que no es va començar a donar importància al nom dels autors de l’obra. Coincideix amb el naixement de l’ego, de l’inici del pensament individual. Des d’aleshores, la importància recaigué sobre els pintors, el seu nom, si els quadres eren obra o no d’aquests. I, així, fins fa poc: els drets d’autor encara cuegen en tots els àmbits, perquè el seu món s’acaba!

Avui dia, l’estudi semiòtic, la mirada cada cop més oberta i els molts canvis de pensament que viu la societat –religiós, econòmic, social– han fet perdre a l’artista la importància que se li havia atorgat. També l’art ha perdut, en molts casos, la importància intrínseca que tenia al principi. Ras i curt: ja se suposa que l’art és cabdal, que expressa per sobre de tot, i que l’artista crea la màgia. Ara, però, el més important és la interpretació del lector: de com l’obra pot esdevenir mil obres diferents, depenent de la mirada que se li brindi. El pes de l’art recau sobre nosaltres, els lectors!

Ja ho veieu: la història de la pintura és la història de la Humanitat mateix. I els pintors i pintores, a pinzellades o com sigui, existiran per sempre, oferint-nos l’art que ens fa créixer, a tots, per igual.

 

“Durant segles i més segles, és clar, tenir cura del cabell era senyal de riquesa: els nobles eren els únics que podien permetre’s pagar algú perquè els arreglés, tallés i tenyís els cabells”

 

Article publicat al número 52 de D'estil.

Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment per al seu ús. Més informació aquí.

Top