Refugi antiaeri de Garriguella: un espai de memòria històrica

Al nord de l’Alt Empordà, envoltats de la bellesa de la serralada de l’Albera i d’un munt de vinyers, s’hi amaga una sorpresa: el refugi antiaeri de Garriguella. Va ser un dels molts que es van construir durant la Guerra Civil espanyola, i, just al seu costat, hi trobem un vinyer molt bonic que, antigament, era un camp d’aviació republicà, l’escenari del conegut i recordat bombardeig del mes de febrer de 1939.

El refugi és propietat de Xavier Gifre, però és el celler Mas Llunes qui s’encarrega de les visites guiades, ja que es troba molt a prop de les seves instal·lacions. Així doncs, el punt de partida és aquest celler; des d’allà, s’emprèn una ruta curta, en cotxe, per camins de terra. Som a l’Empordà, terra de vins, i, per tant, el visitant té el privilegi d’estar envoltat de vinyes a banda i banda.

L’antic hospital i el camp d’aviació

Uns metres abans d’arribar al refugi i al camp d’aviació, es pot veure, des del camí, un antic mas que conserva la seva estructura en prou bon estat. És un antic hospital de sang, el lloc on es portaven els ferits per atendre’ls, i així salvar tantes vides com fos possible durant les batalles. Poc després, s’arriba al refugi i al camp d’aviació.

Si hi ha sort i es fa la visita en un dia ben assolellat, és impossible deixar de fotografiar el camp d’aviació, que, avui, és un preciós camp de vinyes. La imatge és tan bucòlica que, durant uns instants, hom s’oblida que aquest va ser l’escenari de l’últim bombardeig de la Guerra Civil, el 6 de febrer de 1939, una de les etapes més tristes i dures que ha viscut el nostre país.

Això sí: abans d’endinsar-se a l’interior del refugi, és recomanable fer unes passes més fins a trobar un petit pont de pedra des d’on s’obtenen unes panoràmiques magnífiques de l’antic camp d’aviació i d’aquest paisatge cent per cent empordanès.

“Uns metres abans d’arribar al refugi, es pot veure, des del camí, un antic mas que era un antic hospital de sang, el lloc on es portaven els ferits per atendre’ls”

El refugi, avui

El refugi té dues entrades, una just davant de l’antic camp d’aviació i una altra que queda una mica més amagada, per on s’accedeix al seu interior. Abans de fer-ho, però, aturar-se a l’entrada que hi ha davant de les vinyes i contemplar el paisatge amb deteniment és un autèntic regal.

Primer, es poden copsar, dibuixades, les siluetes d’uns arbres; pertanyen a l’època de la guerra. Era una tècnica que servia per camuflar el refugi i fer que, per tant, resultés més difícil de localitzar per part dels enemics. Així mateix, a la paret d’aquesta entrada, hi ha un munt de forats petits. No són fruit del pas del temps, ni del deteriorament de la façana, sinó forats de bala, un record inequívoc dels fets que es van viure allà fa gairebé 80 anys.

Un cop a dins, el refugi manté un bon estat de conservació i és força gran, tot i que no disposa de sales. L’estructura interior es caracteritza per un passadís principal llarg que connecta les dues entrades vistes des de fora i que es bifurca en algun de més curt. Això sí: el refugi conserva encara l’antiga instal·lació elèctrica i, al sostre de les dues entrades, també s’hi perceben uns forats, tot i que, en aquest cas, no són de bales, sinó de les gàbies de conills que s’hi van penjar després de la guerra, perquè el refugi, durant un temps, va servir per guardar-hi provisions.

A les parets d’aquest lloc de memòria s’hi poden admirar un seguit de dibuixos fets per Roberto Pla que representen els fets històrics que es van viure durant la guerra, i també una entrevista a Josep Falcó, l’heroi de l’aviació republicana.

El monòlit funerari

L’última parada d’aquest recorregut històric empordanès es troba a la carretera de Garriguella, on hi ha el monòlit en memòria del pilot alemany Friedrich Windemuth, abatut per Josep Falcó durant el darrer combat aeri sobre el cel de Catalunya. Aquest recordatori va ser col·locat per les autoritats franquistes i alemanyes, i solia estar acompanyat d’un petit ram de flors que s’adjudicava a la família del pilot, però, en una entrevista, Josep Falcó va confessar que eren seves; les portava quan visitava l’Empordà perquè, com ell sempre repetia, “va morir ell, però podia haver estat jo”. Una lliçó d’història i moralitat que paga la pena recordar!

“El refugi, que manté un bon estat de conservació i és força gran, conserva encara l’antiga instal·lació elèctrica”

1. 
2. 
3. 
4. 
5. 
6. 
7. 
8. 
9. 

Un episodi que no caurà en l’oblit

Durant la retirada, al final de la Guerra Civil espanyola, tots els aviadors que quedaven a la província de Girona es van concentrar al camp d’aviació republicà de Garriguella, disposats a marxar l’endemà cap a l’exili. Aquella nit, només va partir el personal de terra, que sospitava que els enemics arribarien aviat. Els aviadors es van haver d’esperar per ordres superiors, i, l’endemà, el 6 de febrer de 1939, a trenc d’alba, mentre feien gasolina, van començar a sentir sorolls; eren els avions alemanys de la Legió Condor que venien a bombardejar el camp d’aviació.

En aquell moment, el pilot republicà Josep Falcó es va enlairar amb el seu Polikarpov I-15 –un avió modest i d’origen rus conegut amb el nom d’“El Chato”– i va abatre el Messerschmitt BF9 de l’alemany Windermuth, a més del d’un company seu, Hans Nirminger, tot i que els alemanys sempre van negar aquest darrer fet. El seu avió també va ser abatut i va haver de fer un aterratge d’emergència. Quan Falcó va aconseguir arribar al camp on havia deixat als seus companys, va ser testimoni d’una imatge desoladora: tot havia estat bombardejat. Aquest episodi sempre serà un dels més recordats i enigmàtics de la batalla aèria a Catalunya i del conflicte bèl·lic espanyol.

“L’última parada d’aquest recorregut històric empordanès es troba a la carretera de Garriguella, on hi ha el monòlit en memòria del pilot alemany Friedrich Windemuth, abatut per Josep Falcó durant el darrer combat aeri sobre el cel de Catalunya”

Fotografia de l'arxiu d'A. Emiliani de de l'avió republicà destruït al marge oriental de l'aeròdrom de Garriguella (febrer de 1939).

Article publicat al número 48 de D'estil.

Twittear