Restaurant Bo.TiC: una història d'amor

Quan tenia 15 anys i li va dir al seu pare que volia ser cuiner, el va decebre. A ell li hagués agradat que estudiés una carrera. Va ser la primera gran desil·lusió que li va donar, reconeix Albert Sastregener. Poc s’imaginaven –tots dos– que 18 anys més tard es trobaria regentant un dels restaurants amb més personalitat del país, amb estrella Michelin inclosa, aconseguida –atenció– quan el negoci no tenia ni dos anys de vida, a finals del 2009.

Ens referim al Bo.TiC, un espai gastronòmic que tampoc seria el que és (de fet, no seria) sense la imprescindible aportació de Cristina Torrent, la parella sentimental i professional de l’Albert. “Ella és, sens dubte, un dels grans criteris de la casa”, ens assegura Sastregener. Però ella, absolutament humil, absolutament discreta, es treu importància: “L’artista aquí és ell”.

Sigui com sigui, tots dos, joveníssims i entusiasmats, s’han encarregat de tirar endavant el seu somni compartit des de zero: comprant les culleretes de cafè contades per ajustar-se al màxim al pressupost inicial; escollint la vaixella, el mobiliari i les estovalles; decorant el local; configurant la carta i buscant els vins que millor mariden amb les seves creacions. Ho van fer al principi del camí (ell, 28 anys; ella, 25), sense padrins, sense cap generació que els fes de mestre, sense ningú que els servís de mirall, a cegues, sense nocions de com portar un negoci..., i ho segueixen fent ara, molt més assaonats, orgullosos de la seva evolució i sense perdre la perspectiva.

Un any, van trigar a confeccionar el projecte Bo.TiC. Sense pressa, però sense pausa, i essent molt conscients del que volien i de fins a on podien arribar. Potser per això (segur!) avui són on són. Per això i perquè han cregut i creuen en el que fan. Hi creuen i s’ho estimen. Per això també es pot dir que, la del Bo.TiC, és una història d’amor amb uns rostres al darrere que resten enamorats; tant és així que, en el moment de l’entrevista, no feia ni una setmana que s’havien casat. Un dilluns al Roser 2, el restaurant on l’Albert i la Cristina es van conèixer 15 anys enrere, treballant junts.Tot i la seva joventut, ja abans d’obrir el Bo.TiC, el bagatge professional d’ambdós era envejable. L’Albert va estar set anys formant-se a l’Escola d’Hostaleria de Girona, on va tenir en Joan Roca com a docent, i va passar també per l’escola de pastisseria d’Espai Sucre. Entretant, havia anat formant part dels equips de prestigiosos restaurants de la talla d’El Roser II, Mas Pau, El Molí de l’Escala, l’Àbac o l’Aliança d’Anglès. El darrer on va estar abans del Bo.TiC va ser La Cuina de Can Pipes, d’on era, primer cap de pastisseria, i després cap de cuina. La Cristina, dissenyadora de moda i patronatge, va fer un curs de sommelier a l’Escola d’Hostaleria de Girona amb un professorat de luxe. Aleshores treballava de patronista a Barcelona i havia servit a sala a El Roser II, El Glup o El Molí de l’Escala, entre d’altres.

1. 
2. 
3. 
4. 
5. 
6. 

Va arribar un moment, però, en què les feines cada cop els separaven més, i per això van decidir buscar un local petit i còmode, que poguessin portar entre tots dos i que els permetés unir les seves vides i crear una família. A través d’uns amics, van trobar un lloc menut, dinàmic i amb caràcter que formava part d’una antiga farinera, i que també havia estat un restaurant, però de cuina casolana. Era justament el que necessitaven.

Així, a peu de carretera, al costat del Museu Abras, a Corçà, obrien, l’any 2007, el restaurant Bo.TiC. Set taules i 24 cadires que, durant les primeres nits d’obertura, restaren buides mentre l’Albert i la Cristina veien els cotxes passar. Però això no els va treure forces, ni ànims, i el primer dia que van tenir dues taules per servir no en van agafar cap més. Volien veure com se’n sortien i acontentar el client al màxim. Sempre han tingut els límits molt clars i saben fins a on poden arribar.

Està clar que ho devien aconseguir, que van acontentar aquells primers clients i molts d’altres que vingueren després, perquè, quan no feia ni dos anys que s’havien llançat a la piscina amb el Bo.TiC, els va caure del cel una estrella. Reconeixen que la Michelin els ha portat turisme estranger, que els ha situat al mapa, que els ha fet més coneguts fins i tot a casa i, això sí, els ha cridat molts cuiners que, atrets per la lluentor d’un restaurant amb estrella, volen aprendre noves tècniques i maneres de fer.

Ells, però, asseguren que no senten cap pressió extra, perquè fan la feina que els agrada i tal com els agrada, a la seva manera.

Tenen molt clar que els han premiat pel que han fet i no pel que faran, i són conscients que avançar una passa costa molt, però fer-ne 25 enrere no costa gens. Per això són exigents amb cada gest, busquen l’excel·lència en tot i no s’aferren a un motlle predeterminat, però, alhora, saben també que han de viure sense obsessions. Sota aquestes premisses, cada temporada ens regalen noves creacions que no deixen indiferent ningú.
 

Cuina tradicional però evolutiva

La cuina del Bo.TiC és una cuina tradicional però evolutiva, una cuina que busca fer present el gust a través dels records. Es tracta de plats extremadament pensats, extremadament treballats, plats compromesos que tenen tot el sentit del món però que no queden atrapats en les pròpies receptes, sinó que es poden anar modificant sense complexes ni remordiments.

A taula, les opcions són variades: carta, menú especial, menú degustació i menú de temporada. Totes –no cal dir-ho– són propostes d’autor, creades a partir de les millors matèries primeres, regades amb un celler excel·lent (amb centenars d’ampolles d’alta qualitat) i servides amb una exquisidesa excepcional. El menú de temporada l’acaben de reinventar. Han creat una opció més divertida, un degustació en format petit però en la quantitat correcta, que s’enceta amb una bossa de xips (de ceps, Idiazábal, cacauet, remolatxa i blat de moro) amb aigua d’escopinyes d’allò més chic. Podeu tastar-les de dimecres a diumenge per dinar o sopar (excepte el diumenge, que només fan dinars). Si no, que sapigueu que ara estan a punt de presentar unes capses de disseny perquè us pugueu endur el Bo.TiC a casa.
 

Una bombonera blanca i lluminosa

El Bo.TiC és un equip humà altament qualificat, sí. En aquests moments, cinc a cuina i tres a sala. El Bo.TiC és un bodegó de plats extremadament acurats, vius, exquisits, també. Però el Bo.TiC és, a més, un espai íntim i lluminós preparat per gaudir, durant dues o tres hores, de les delicadeses que es serveixen damunt les estovalles blanques, impecables, on els plats ressalten a més no poder.

El local, avui d’un blanc immaculat sobre unes rajoles blaves marineres, ha anat evolucionant de mica en mica amb els seus creadors. Amb el temps, l’han anat tranquil·litzant per convertir-lo en un racó de relaxament. Ha passat dels aires informals de Bistrot francès a transmetre delicadesa i elegància, intimitat i calidesa, formalitat però integrada en una esfera amigable. Per això les taules són rodones, perquè fan companyonia i recullen, predisposen a estar relaxat i obert per gaudir de cada mos, de cada glop.

A dins, encara els queda lloc per a un petit celler, que van construir fa dos anys i guarda ampolles dels millors vins de casa i de fora. A l’exterior, una terrassa encantadora damunt d’una tarima convida a fer-hi els àpats quan arriba el bon temps. I més enllà encara, un porxo al capdavall d’un caminet empedrat i un hortet ple d’espècies: menta xocolatera, farigola llimonera, romaní, cerfull, alfàbrega, orenga, curri, sàlvia... Olors que, altra vegada, susciten records.

Article publicat al número 26 de D'estil.

Twittear