Occi: el temps de l'oci a taula

La gastronomia i l’enologia estan de moda. Potser ara estem reconeixent la feina que no vam reconèixer en el seu moment als nostres avis i besavis, o estem recollint els fruits nascuts de les llavors que ells van plantar o, simplement, és que hem aconseguit refinar més que mai els nostres paladars. 

En aquesta matèria, Girona és una terra d’excel·lents gurmets i mestres dels fogons, però, de vegades, no tot és el que sembla. Aconseguir un local adient, saber vestir-lo gràcies a una bona feina d’interiorisme i preparar plats minimalistes d’aparença avantguardista no és garantia d’èxit. Cal que al darrera de tot plegat hi hagi una filosofia que aposti per la qualitat de les matèries primeres que se serveixen, per una bona relació qualitat-preu i per una atenció directa i personalitzada que facin sentir el comensal com el convidat principal d’un petit palau de sabors i experiències gustatives.

El restaurant Occi de Girona és un d’aquests petits palaus gastronòmics. Al carrer Mercaders, 3, en ple rovell del casc antic, apareix tímidament, rere una porta corredissa de vidre i sense cap cartell que serveixi de reclam, un restaurant especial, coquetó com una bombonera (només amb capacitat per a 20 persones), on gaudeixen de bon menjar uns quants privilegiats que saben apreciar els petits plaers de la vida. Tot i estar situat en una zona cèntrica que és visitada a diari per centenars de persones, en alçar-se en un carreró estret i enrevessat (en un lloc on centenars d’anys abans s’havien desenvolupat tasques comercials), passa desapercebut. I aquesta, precisament, és part de la seva gràcia, perquè si no fos tan petit, si no estigués tan amagat, ja no seria l’Occi.

A dins, el gris, el negre i el vermell dominen. Tan sols una paret amb quadres de sis-cents de colors trenquen l’harmonia de l’espai. Dos detalls criden l’atenció i configuren boniques estampes del lloc: un petit forat perforat en una de les parets que fa com de minibiblioteca de tot un seguit de llibres sobre gastronomia, i una cortina de taps de suro que cobreix a mitges un dels finestrals del local.

Es pot seure en una taula amb cadires o en un racó de bancs acotxats, al gust del consumidor. I, pels amics de la casa, una taula d’aperitiu amb tamborets queda disposada íntimament just davant de la cuina –que és oberta al públic però en un nivell més baix– per poder fer de voyeur durant l’àpat mentre Sergi Ballús i Rose Marye Rivas elaboren els plats, concentrats, sense dir ni piu per no espatllar l’obra. Al darrere de la taula, una paret de pissarra va canviant el missatge de tant en tant.

Les taules són de vidre i estan esquitxades d’or i ocre, d’òxid. De fet, el nom del restaurant vol jugar amb aquest darrer terme per fer parella amb la denominació d’un altre establiment familiar d’un dels socis que es diu Coure, i, alhora, vol rememorar el temps d’oci, perquè, per a ells, els àpats són precisament això: un temps per a l’oci. Només de seure, la disposició dels coberts ja t’indica que l’experiència gustativa que estàs a punt de començar serà diferent i juganera, molt juganera, perquè enlloc d’estar col·locats a banda i banda del plat, com és tradicional, els has d’estirar d’una mena de gerro cada vegada que et disposes a encetar un plat. És com si els coberts fossin les flors d’un ram que vas consumint a mida que avances en el particular camí de sabors que t’ofereix Occi. 

1. 
2. 
3. 
4. 
5. 

Després, damunt la taula, més enllà del teu gerro de “flors” hi ha estovalles negres d’un sol ús i gots de vidre d’un blau intens que són com un punt de color contundent en l’escenografia, compartit només amb unes làmpades minimalistes que, amb forma de bola de billar, t’arriben del cel a través d’un fil llarguíssim com si fossin estrelles. Res més. Bé, sí: bona música de fons, una panera plena de panets multicolor i copes de cristall fi que contindran algun vi selecteprovinent d’un celler menut però variat setmana a setmana.

A partir d’aquí, la qüestió és deixar-se sorprendre: carta (més que variada) o menú setmanal a 18 euros, que també va canviant setmana a setmana per no avorrir el comensal. I, si es vol, també es poden demanar plats per compartir, perquè, de fet, aquest racó amagat et convida més que un altre a compartir. Carpaccio de gambes, encenalls de foie, olivada i enciams; ravioli gegant farcit de Gorgonzola i nous amb crema de bolets; ous merengats, gambes, cremós de patata i caviar d’arengada; llom de cérvol amb polenta i rossinyols; corball de costa amb patates emmascarades i cansalada... Una cuina imaginativa i refinada, però no rebuscada ni sobrecarregada, ni tampoc massa minimalista; una cuina que juga amb tres o quatre sabors de la terra a cada plat basant-se en clàssics del receptari català tradicional i que ofereix el producte en la mesura justa; una cuina precisa i captivadora; una cuina acurada i estudiada, feta amb temps i paciència i servida amb devoció i entusiasme per Víctor Linde i Jairo Suárez.

L’Occi obre, des de fa tres anys i escaig, els migdies i vespres de dilluns a dissabte (els dilluns, si hi ha reserves) per a tots aquells que busquen espais gastronòmics diferents, íntims i sorprenents on poder gaudir dels sabors, les olors i les textures de sempre en un format actual. És un molt bon restaurant amb millors professionals encara.

Article publicat al número 14 de D'estil.

Twittear