Rodoreda i Romanyà en la memòria

No he de furgar gaire en el record per trobar-hi Mercè Rodoreda, perquè la tinc ben present. I no només a través de les seves obres, sinó també a través de la casa de Romanyà de la Selva, en la qual ella va viure. Vaig conèixer Mercè Rodoreda a l’inici dels anys setanta, quan ella passava llargues temporades a Romanyà, a la casa de la seva amiga Carme Manrubia. La vaig conèixer a través dels meus pares, perquè totes dues amigues compraven a la botiga familiar. Jo estudiava Filologia Clàssica a la Universitat Autònoma de Barcelona, en aquells moments, i la meva mare, que era una gran lectora, ja havia llegit novel·les de Rodoreda i les teníem a casa, ara dedicades. Però la meva relació estreta amb Rodoreda ve després de la seva mort i es produeix a través d’aquesta casa en la qual va viure els primers anys a Romanyà i de la literatura que va produir-hi. Mercè Rodoreda va arribar a Romanyà l’any 1972 i va viure al xalet que Carme Manrubia s’hi va construir i que van anomenar El Senyal (ara El Senyal Vell). Aquesta casa i la muntanya de Romanyà van donar a Rodoreda la seguretat i la pau que necessitava per escriure en els darrers anys de la seva vida. I va ser profitosa l’estada en aquesta casa, a Romanyà: hi va acabar Mirall trencat, hi va escriure els “viatges” de Viatges i flors i també la novel·la Quanta, quanta guerra… De fet, aquestes tres obres i la casa configuren la meva estreta relació amb Mercè Rodoreda. Perquè el meu marit i jo vam comprar la casa de Carme Manrubia el mes de febrer de 1984. Així és que he llegit molt Rodoreda i he viscut molt Rodoreda a Romanyà de la Selva, per això he escrit sobre la relació entre la darrera literatura de Rodoreda i el paisatge que l’envoltava i que va reflectir en aquestes obres. De la casa de Romanyà me’n vaig enamorar, quan hi vaig posar els peus. Aquell estiu de 1984, mentre rellegia en el meu estudi, que era l’estudi de Rodoreda, o en el jardí, les obres que Rodoreda havia escrit allà, em vaig adonar que tots aquells elements -que m’envoltaven i que l’havien envoltada- Rodoreda els havia introduït en les seves obres. En una de les narracions de Viatges i flors, descriu el jardí amb els arbres, “una olivera de tres branques, signe de pau, senyoreja a l’entrada al costat de tres xiprers signe de bon acolliment”, que encara són allà per rebre el visitant, descriu els arbusts, i també l’interior de la casa. Des del teulat pots veure “amb una girada d’ulls el mar i la cresta blanca dels Pirineus”. I s’hi poden contemplar “les postes de sol més carminades del món i els naixements de lluna més emperlats”. No sé ben bé quina de les dues va ser primer: la casa i el jardí de debò o la de Mirall trencat. Hi ha una simbiosi estreta entre l’una i l’altra: un mirador dalt de la teulada amb la barana de ferro, l’estany, els tres cedres al fons del jardí, i naturalment el llorer just darrere la casa al costat del caminet de lloses, en el mateix lloc que apareix en la novel·la. Casa i jardí van passar a la literatura i la literatura va passar a la casa i al jardí. La realitat i la imaginació es fonen i es transformen a El Senyal Vell, com una més de les metamorfosis d’Ovidi. Com es pot no voler una casa que és tota ella literatura?

Text: Mariàngela Vilallonga, catedràtica de Llatí de la Universitat de Girona, membre numerari de l’Institut d’Estudis Catalans i experta en Rodoreda.

Foto: Mariàngela Vilallonga.

Article publicat al número 15 de D'estil.

1. 

Twittear