Sant Miquel del Fai: la vall de les nimfes
En la frondosa vall del Tenes, entre roques mil·lenàries i salts d'aigua de més de 100 metres, s’erigeix l'abadia de Sant Miquel del Fai, tot un conjunt natural ple de sorpreses que posseeix una bellesa mitològica. Dues coves i una església excavada dins la roca, desafiant la gravetat, l’han convertit en un dels centres turístics més antics que coneixem.
“Fai” equival a “fall” en l’antiga llengua celta, i significa “salt d’aigua”. De ben segur, el nom del lloc fa referència a la cascada que hi ha en aquest meravellós espai natural, la mateixa que Josep Pla explica que no va poder veure el primer dia que el va visitar perquè, segons li havia comentat una dona del país, “La cascada existeix, però només funciona els diumenges. Avui és dimecres, comprèn? Vostè ha vingut un mal dia”. La tradició, però, diu que, en aquelles muntanyes, hi creixien uns espessos boscos de faigs, dels quals va prendre nom el santuari. Es conta també que els llenyataires de la zona feriren aquests arbres mil·lenaris amb les seves destrals i, amb aquest fet, causaren tant dolor a les nimfes que es banyaven als seus estanys que moriren o fugiren d’allà.
Sant Miquel del Fai és justament això: un lloc amarat de mitologia i llegenda, un punt geogràfic carregat d’història, un espai natural d’incalculable bellesa que guarda una de les construccions més representatives del gòtic català i l'església troglodítica més valuosa de tot el país. Per tot plegat, no ha esdevingut només un antiquíssim lloc de culte, sinó també un dels centres turístics més antics, ubicat sobre la vall del riu Tenes, al Vallès Oriental.
“Sant Miquel del Fai és un antiquíssim lloc de culte i un dels centres turístics més antics que coneixem”
Al segle XIX, els escriptors romàntics quedaren captivats per la seva esplendor i en divulgaren la història i les llegendes que s’hi conten, però els inicis del Fai es remunten a l’època del neolític. Existeixen molts indicis que indiquen que la zona estava habitada per petits poblats ibèrics, tot i que la primera referència concreta del lloc data de l'any 887. Es tracta d'un document que parla explícitament de l'ermita romànica de Sant Martí, la qual sembla que va tenir molta importància a la zona fins que els masos del voltant es van anar despoblant i l'ermita perdé pes davant de la singular església de Sant Miquel, que es va construir sota una balma.
Tant l’ermita de Sant Martí com l’església de Sant Miquel formen part, juntament amb dues coves i el famós salt d’aigua, de l’actual recorregut de prop d’un quilòmetre i mig que, excavat a la roca viva, voreja bona part dels cingles de Bertí per la banda de ponent. És l’Espai Natural de Sant Miquel del Fai.
“Al segle XIX, els escriptors romàntics quedaren captivats per la seva esplendor i en divulgaren la història i les llegendes que s’hi conten”
De la Casa del Priorat a la Cova de les Tosques: un quilòmetre i mig amarat de natura, història i mitologia
L’espectacle comença just en el precís moment en què es creua el pont d’entrada al recinte, construït al segle XVI. És l’anomenat Pas de la Foradada, que traspassa una abrupta i espectacular cinglera. La plaça de l’Abadia és el primer punt de parada per al visitant. Enclotada a la muntanya, que, de fet, li fa de paret de suport, està vorejada per un rierol de petits llacs que reben l'aigua freda del desgel i les pluges que es filtren per la roca.
“L’ermita de Sant Martí i l’església de Sant Miquel formen part, juntament amb dues coves i el famós salt d’aigua, de l’actual recorregut de prop d’un quilòmetre i mig que, excavat a la roca viva, voreja bona part dels cingles de Bertí per la banda de ponent”
Al capdavant de la plaça, resta, imponent, la Casa del Priorat, una de les construccions més ben conservades i més representatives de l'estil gòtic català. Aquest espai, que ara s’utilitza com a emplaçament per fer-hi celebracions, va acollir la casa del prior i les dependències dels monjos en l'època més esplendorosa del monestir de Sant Miquel del Fai. Més endavant, quan Josep Pla va visitar el lloc als anys 40, ja era una fonda que rebia els viatgers.
Seguint pel camí de pedra, que, durant un temps, va fer la funció de claustre, hi ha l'església-cova de Sant Miquel, una construcció del segle X que té la peculiaritat de ser l'única església romànica construïda sota una balma i, no tan sols això, sinó que, a diferència del que és habitual, el seu campanar llueix a la part inferior, d’on pengen unes velles campanes escapçades per les bombes que van esclatar durant la Guerra Civil. Mai més han volgut ser reparades com a símbol de menyspreu al conflicte bèl·lic.
“L'església-cova de Sant Miquel té la peculiaritat de ser l'única església romànica construïda sota una balma i, a diferència del que és habitual, el seu campanar llueix a la part inferior”
Les primeres notícies que es tenen d’aquesta església tan particular són de l'any 997, quan el comte Ramon Borrell va donar-la al comte Gombau de Besora perquè hi construís un monestir, però finalment, la Casa del Priorat no es va construir fins a principis del segle XV, restant habitada per monjos benedictins fins al 1567.
La següent parada és la sala d’audiovisuals i un petit museu que porta el visitant a l’origen d’aquest lloc tan remot. Tot i que, segurament, un dels espais més espectaculars del Fai és la Cova de Sant Miquel. Descoberta l’any 1836, està ben amagada dins la roca, però és de fàcil accés. Al seu interior, baixa la temperatura de cop. Les parets regalimen aigua en tot moment i, per la seva acció, es formen estalactites, estalagmites i petits estanys purs i glaçats.
Si es retorna al camí principal, s’arriba a la plaça del Repòs, un racó de pau i silenci on s’hi està el mateix Josep Pla en forma d’escultura. Tot seguit apareix, camuflat sota les roques, el llac de les Monges, una bassa misteriosa d’aigua cristal·lina que sembla que hagi de ser el lloc preferit de les nimfes que hi vivien en temps passats. És en aquest punt màgic on es troba el salt d’aigua del riu Tenes, que, en èpoques de desglaç, es fa notar a cor què vols per seguir el seu curs per la vall en direcció a Bigues i Riells.
Després, es va a parar a l’ermita de Sant Martí, construïda al segle X i recentment restaurada. Malgrat les seves reduïdes dimensions, va ser l'església principal de la contrada abans que s’alcés el monestir. Situada al bell mig d’una explanada i al capdavall d’un caminet, a l’interior d’aquesta antiga capella de muntanya s’hi han reproduït les pintures romàniques que cobrien les parets de l'absis inicial.
“Dins la Cova de Sant Miquel, les parets regalimen aigua en tot moment i, per la seva acció, es formen estalactites, estalagmites i petits estanys purs i glaçats”
Pocs metres més enllà, el recorregut acaba a la Cova de les Tosques; aquesta sí, de difícil accés, perquè està plena de passadissos estrets i reviscolats i de fosques galeries que demanen inspeccionar-la anant proveït de casc.
Per aprendre molt i molt
La visita a Sant Miquel del Fai es pot completar amb alguna de les propostes de lleure que s’hi organitzen. Des d’espectacles fins a tallers infantils, activitats esportives o formació vivencial. També s’hi ha instal·lat una àrea de pícnic, una escola de natura adreçada a grups d’escolars, un parc infantil i una botiga de records ubicada just a la sortida, on el visitant pot adquirir el licor del Fai, elaborat amb algunes de les herbes aromàtiques dels voltants.
Article publicat al número 30 de D'estil.
Situació
data-picto="/FitxersWeb/67923/point-racons.png" >