Thermalia: el museu que bull

L’aigua que brolla de la terra a Caldes de Montbui és hipertermal (surt a 76oC), clorurada, sòdica i bicarbonatada. Aquestes propietats tan particulars han fet del lloc una vila termal d’alta anomenada que ha estat objecte d’ocupació humana des de temps neolítics.

No és estrany, doncs –de fet, no podia haver estat d’altra manera– que el Museu de Caldes de Montbui sigui un centre temàtic configurat a l’entorn de la cultura de l’aigua termal. Thermalia presenta la història, les tradicions, el patrimoni i els personatges que, des de temps immemorials, han dut aquesta població a ser com és. La visita al Museu proposa un circuit inspirat en la pròpia experiència termal a través d’una exposició interactiva que està plena de plafons didàctics i d’objectes antics que porten el visitant a recrear èpoques passades.

La capella de Santa Susanna és l’escenari més adient per introduir el visitant en la dimensió simbòlica del termalisme mitjançant una projecció multimèdia que, sota el títol Els deus i l’aigua, permet adquirir una breu noció de la història del municipi. Aquesta capella estava annexa a l’antic Hospital de Santa Susanna, conegut com l’Hospital de Pobres, perquè fou una entitat benèfica de llarga tradició que oferia allotjament i banys a malalts sense recursos des de l’Edat Mitjana. Els terrenys per a la seva construcció s’adquiriren l’any 1386, i fou reformat l’any 1446. A mitjan segle XVI va fer funcions de balneari amb serveis de banys gratuïts i de pagament, i després es va convertir en l’hospital de la vila i va continuar oferint servei de banys. Als lavabos de l’actual museu, que es va inaugurar el setembre de 1994, encara es conserven, sota els peus, unes banyeres de l’antic hospital datades del segle XVIII.

La planta baixa de l’edifici, on també s’ubica l’Oficina de Turisme de la població i una petita botiga de records, acull exposicions temporals relacionades amb la història de Caldes i la seva gent. Més amunt s’inicia un recorregut apassionant que comença al subsòl que genera l’aigua termal i passa per les propietats curatives que se li atribueixen, per la seva incidència en la història i per la seva estreta vinculació amb la societat i el comerç. Aquest espai desvetlla curiositats com, per exemple, el fet que gràcies a les propietats de l’aigua i a l’elevada temperatura que pren quan surt de la terra, la roba solia quedar més blanca, neta i suau. De fet, encara existeixen diversos safareigs municipals on avui s’hi renta roba. De la mateixa manera, el vímet es posava en remull amb aigua calenta per estovar-lo i fer-lo flexible, una activitat que donava feina a prop de 400 cistellers, els quals feien coves per a la bugada o per a la descarrega d’àrids i carbó al port de Barcelona. El mateix passava amb les peces de fusta que els boters utilitzaves per muntar bótes i dotar-les de forma. Fins i tot les ametlles senceres que es fan servir en l’elaboració de carquinyolis es deixaven en remull per pelar-les amb facilitat i millorar-ne el gust.

"El Museu proposa un recorregut que comença al subsòl que genera l’aigua termal"

Manolo Hugué i Picasso al Thermalia

Les altres dues plantes del Museu ressegueixen la vida i l’obra del pintor i escultor Manolo Hugué (Barcelona, 1872 – Caldes de Montbui, 1945), acollint la principal mostra pública de l’artista, rellevant figura avantguardista que, amb un estil escultòric molt definit, de tarannà classicista i temàtica costumista vinculada intensament a la vida rural, esdevé un dels màxims exponents de l’escultura catalana de tots els temps. Però això no és tot, perquè Picasso també és present al Museu amb una exposició personalíssima fruit de la gran amistat que mantenia amb Hugué.

"Picasso també hi és present amb una exposició fruit de la gran amistat que mantenia amb Manolo Hugué"

1. 
2. 
3. 
4. 
5. 
6. 
7. 
8. 
9. 
10. 

Un museu d’història, també

Parlar del Museu de Caldes de Montbui no és possible sense parlar de la història de la població, perquè la història de l’aigua està lligada forçosament a la història de la seva gent. La situació privilegiada de la vila, amb un microclima temperat, aigües abundants i brolladors termals, ha permès que fos objecte d’ocupació humana des de temps remots. De fet, les restes més antigues de presència humana contrastades fins al moment al municipi daten del Neolític (entre el 4.500 i el 2.200 a. C.). Més endavant, en època romana, la vila es converteix en una estació termal fundada sobre les deus d’aigua calenta que hi brollen de forma natural. Ja aleshores, a finals del segle I a. C., al seu entorn es desenvolupa un nucli urbà de considerable importància degut a l’anomenada que tenen les virtuts curatives de la seva aigua, les quals atreuen pobladors de Barcino (Barcelona), Iluro (Mataró) i Tarraco (Tarragona).

Des de l’època medieval, a Caldes coexisteixen tres possibilitats d’ús de l’aigua termal: els banys comuns, els banys privats i els banys de l’Hospital de Pobres de Santa Susanna. Els banys comuns (antigues termes romanes) són explotats pel Consell del municipi, que cobra una reduïda taxa pel seu ús. A la vila, des del segle XIV fins a mitjan segle XVI, existeixen, com a mínim, dos establiments de banys privats adreçats a una clientela privilegiada de la qual forma part la família reial.

Al segle XVI, els banys públics experimenten una forta davallada a causa de factors mèdics, religiosos, morals i polítics. Els banys privats es mantenen, però els comuns entren en una etapa de crisi i decaïment. L’any 1650 es clausuren i les piscines exteriors són soterrades. L’ús de l’aigua termal, doncs, queda restringit als banys de l’Hospital de Pobres i als establiments privats, que augmenten en nombre en el darrer quart del segle XVII, amb les noves cases de banys de Can Grau (Termes la Salut), Can Solà (actual Vila de Caldes) i, ja al segle XVIII, amb les de Can Broquetas, Can Llobet (Termes Victòria) i Can Sagrera.

Finalment, al segle XIX s’entra en l’època daurada dels balnearis. Després de la Guerra del Francès (1809-1814), la vila viu un progressiu creixement demogràfic i uns tímids intents d’industrialització en un espai que, fins aleshores, havia estat eminentment agrícola. El cinturó medieval delimitat per muralles es desborda i, el 1863, s’encarrega un projecte de rectificació i alineació dels principals carrers del poble. És aleshores quan apareix el concepte de balneari que coneixem avui i les antigues cases de banys es transformen en establiments que ofereixen allotjament i manutenció com a complement dels serveis terapèutics prestats.

El desenvolupament dels balnearis contribueix a aquesta modernització general, i el 1909 s’esdevé una novetat important: l’aigua termal, que fins llavors només s’havia exportat per prendre banys, es comença a comercialitzar com a beguda sota el nom Thermion. L’experiència, però, només dura fins al 1913, perquè la composició de l’aigua, amb una mineralització alta, en feia inviable la conservació en ampolles. L’arribada del ferrocarril Mollet-Caldes (El Calderí) l’any 1880 dóna encara més pes a Caldes i als seus establiments termals.

Ja des de mitjan segle XIX, Caldes de Montbui és la vila termal més important de Catalunya –i segurament d’Espanya–, amb una oferta de vuit balnearis (Broquetas, Can Llobet, Forns, Solà, Can Garau, Alrich, Can Rius i Font) i dos hospitals, un de civil (el de Santa Susanna) i un altre de militar (l’antic Can Sagrera). A la primera meitat del segle XX, són el balneari Broquetas i les Termes Victòria (l’antic Can Llobet) els que lideren el panorama, que es veu estroncat per l’esclat de la Guerra Civil. Els balnearis de més cabuda són utilitzats per hospitalitzar ferits i serveixen de centres de cura, repòs i acollida de refugiats.

Després del conflicte, els balnearis calderins sofreixen una important davallada: desapareixen el del Remei (l’antic Alrich) i Can Rius, però, sens dubte, Caldes continua essent una destacada vila termal fins a l’actualitat, en què la revifalla del termalisme ha impulsat la modernització dels establiments, els quals no obliden el passat que els ha dut fins on són avui.

Article publicat al número 28 de D'estil. 

Twittear