Una estona amb Angie Rosales, de l’ONG Pallapupas: “Volem deixar clar que, davant l’adversitat, una altra actitud és possible”
El Dr. Paco Zetamol, la infermera Patxutxa, la cap de manteniment Gelocatila, la camillera Amina Biodramina... Ells són tan sols una part de les 25 persones que formen actualment l’ONG Pallapupas, fundada per Angie Rosales amb l’objectiu de recórrer els hospitals i centres sociosanitaris i residencials de Catalunya per millorar la qualitat de vida de les persones que hi estan ingressades, humanitzar la salut i aportar humor davant el dolor i l’adversitat.
Fa 15 anys que l’Angie, gairebé per casualitat, es va fer pallassa d’hospital i que va crear aquesta organització sense ànim de lucre que visita més de 35.000 persones. Ella ara no actua, però diu que es continua passejant pels hospitals, perquè és un exercici que l’ajuda a relativitzar i a no perdre la realitat de vista davant la gestió de l’ONG.
El seu fill gran i la seva filla han viscut Pallapupas des dels inicis i, de fet, en són voluntaris. La petita encara no sap la diferència entre un pallasso i un Pallapupas, però, a casa seva, sempre han sigut conscients que al món hi ha persones diferents, amb altres realitats, altres cultures i altres condicions físiques i mentals, i també que l’humor i el riure pot ser la millor medicina. Això ho saben bé tots els pacients, familiars i personal sanitari que els veu en acció, els quals no paren de donar-los les gràcies per la feina que realitzen.
El reconeixement social també els ha arribat. Un dels darrers i més emotius: el Premi Tatiana Sisquella, de l’Ara, per la seva contribució social.
Parlem amb aquesta dona, riallera de mena, que treballa cada dia, al costat del seu equip, perquè els hospitals siguin espais un xic més vius i feliços.
Angie, tu ets actriu, de formació...
Si, jo em vaig formar com a actriu. Havia fet televisió, teatre i bastanta publicitat. D’entrada, estava enfocada cap a una vessant comercial. Volia treballar d’allò que m’agradava, però sempre havia pensat que ho faria davant d’un públic convencional.
Què va passar un matí de l’estiu de 1997, que, en certa manera, et va portar a fer un canvi de rumb i a dedicar-te al que et dediques actualment?
Un amic d’una companyia de carrer amb la qual treballava em va convidar (i va insistir) a anar a un càsting de pallassos d’hospital, tot i saber que el clown no era la meva disciplina. Finalment hi vaig anar, m’ho vaig passar molt bé i, al cap d’un temps, em van trucar per dir-me que m’havien escollit i que començava la formació dins d’un l’hospital.
I què et vas trobar allà?
La veritat és que realment no sabia el que m’esperava, perquè, per sort, els meus fills i la meva família sempre havien gaudit de bona salut i no havia tingut cap experiència relacionada amb els hospitals més enllà de visites curtes o de cortesia. Quan hi vaig entrar per ser pallassa d’hospital se’m va obrir la consciència de cop i em vaig adonar que aquests espais són com ciutats dins de ciutats, que estan molt poblats i contenen històries de vida molt fortes.
“Quan vaig entrar a un hospital per ser pallassa se’m va obrir la consciència de cop i em vaig adonar que aquests espais són com ciutats dins de ciutats, que estan molt poblats i contenen històries de vida molt fortes”
Recordes el primer cas que vas viure?
Si, vaig començar la formació en una UCI pediàtrica, on hi havia un infant que estava molt malament. No s’hi veia, tenia molt poca mobilitat (anava en cadira de rodes) i només hi sentia d’una oïda. Davant d’aquell panorama, em va semblar increïble que arribés una parella de pallassos i fos capaç de transformar tantíssim l’atmosfera. Recordo la sensació de pensar: “Què ha passat aquí?”. Fins aleshores no contemplava aquella opció, perquè no la tenia registrada dins meu. Em va semblar brutal com podia tenir cabuda la vida, a través de l’humor, en una situació tan propera a la mort. Això, de fet, és el que em manté “enganxada” encara ara a Pallapupas. Va ser tota una lliçó de vida.
L’humor és imprescindible per viure?
Almenys a mi m’ha ajudat molt. A la meva vida ha sigut un descongestionant molt potent cada cop que m’ha tocat passar per situacions dures. L’humor et permet prendre’t les coses d’una altra manera, canviar de perspectiva davant els problemes.
Quina formació necessita un pallasso d’hospital?
Nosaltres tenim un mètode registrat que contempla tres potes molt importants: l’artística, la sanitària i la psicològica. Respecte l’artística, actuem des de la veritat, buscant dins nostre i traient el pallasso que som, exagerant els trets més destacats de la personalitat de cadascú, però sense sobreactuar. Després, la formació sanitària i la psicològica són primordials, perquè hem de conèixer els col·lectius pels quals treballem, donat que no és el mateix estar amb persones que pateixen un trastorn mental, amb persones que tenen una malaltia oncològica, amb nens de 3 anys, que amb nens de 9, o amb adults de 50.
Quina diferència hi ha entre un adult i un infant?
L’infant és més innocent davant allò que li està passant, fet que li permet viure jugant i rient, malgrat tot. Sembla com si allò que passa no anés amb ell. En canvi, l’adult és molt més conscient i, possiblement, necessita molta més ajuda.
Com entra un pallasso a un espai de silenci i dolor com un hospital? Quin procés seguiu?
Quan nosaltres arribem a un hospital, prèviament hem fet un seguit d’entrevistes i negociacions amb el centre per explicar qui som, què fem, com ho fem, on podem ser més útils... Després presentem el projecte a tots els equips amb els quals treballarem, perquè la gent no se senti envaïda, i finalment establim un circuit per tenir clar on treballarem a cada moment: a hospitalització pediàtrica, a la UCI, a quiròfan, a consultes externes... El Pallapupas arriba vestit de paisà a l’hospital, es vesteix amb la seva roba de clown i es dirigeix al servei que li toca. Allà li fan la transmissió d’informació (nom del pacient, edat, número d’habitació, motiu de l’ingrés, situacions a comentar...) i se’n va a actuar seguint un fil conductor que es pacta prèviament o que es decideix a partir d’improvisacions. La temàtica escollida serà la que portarà a terme durant tot el dia: pot ser que es casi i busqui nuvi o núvia, que s’estigui entrenant per anar a les olimpíades, o que es vulgui presentar a un càsting d’Operación Triumfo, per exemple. La qüestió és que les propostes siguin prou obertes com per poder escoltar la persona que tenen al davant.
“Em va semblar brutal com podia tenir cabuda la vida, a través de l’humor, en una situació tan propera a la mort”
Han canviat gaire els hospitals? Ho dic perquè uns anys enrere devia ser impensable que hi entrés un pallasso.
Per sort, han canviat molt, però encara hi ha feina a fer. En un hospital, el que no hauria de faltar mai és vida, joc, riures ni afecte, i, de vegades, aquests espais són tan escèptics que, quan hi som a dins, controlem les emocions en excés, però això està canviant.
També feu classes a la universitat.
Si! Això va començar com una aventura, perquè un alumne de la UB que estava cursant tercer de medicina ens va demanar que hi anéssim a ensenyar-los el que fèiem. La universitat ens va donar suport i vam començar a impartir una assignatura de lliure elecció que actualment és optativa. Estem a la UB, al Campus de Bellvitge, amb alumnes de tercer, i anem al Clínic amb alumnes de quart. També ens han contactat des de la UAB i la UVIC, perquè els futurs professionals surten molt preparats tècnicament, però cada vegada estan més desvinculats de la idea que aquell fetge, aquell cap, aquell braç o aquell taló és d’una persona amb unes circumstàncies determinades. En resum: està tot massa deshumanitzat i nosaltres volem contribuir a humanitzar-ho. Sempre dic que estem fent una petita revolució silenciosa que farà parlar molt.
I què me’n dius de les funcions de teatre social que impartiu?
Aquestes són per a persones amb trastorns mentals, i les porten a terme els nostres dinamitzadors, que no duen nas vermell i es fan anomenar pel seu nom.
Esteu canviant el nas vermell pel somriure?
Diria que Pallapupas està fent un salt. Fins ara estàvem identificats amb el nas vermell, però cada vegada estem deixant més lloc al somriure perquè sigui el que ens identifiqui, perquè, més enllà del nas vermell, que ens connecta amb el bon humor i l’alegria, volem deixar clar que, davant l’adversitat, una altra actitud és possible. Tothom té tot el dret del món a enfonsar-se, però també és important que ens permetem situar-nos davant d’un problema d’una altra manera. Si bé l’actitud positiva no et lliura necessàriament d’un final no desitjat, el que és segur és que, durant tot el temps que la mantinguis, hauràs capitalitzat un final molt més desitjable, tant per a tu com per als teus. Com diuen en castellà: “¡Que te quiten lo bailao!”.
Ens eduquen per afrontar la mort i el dolor?
No, aquest és el problema. No se’ns educa per a res que sigui dolent ni per a res que se surti de la norma. Si això fos així, potser els Pallapupas no tindríem tant sentit. En el fons, el que proporcionem és un canvi cultural que ens permeti acostar-nos a les civilitzacions que més present tenen la mort, perquè aquestes són les que viuen més intensament.
Com us financeu?
Majoritàriament funcionem amb finançament privat. Demanem aportacions als socis, als donants i a tota la gent que ens dóna suport, però hem estat hàbils a l’hora de desenvolupar estratègies pròpies de finançament, com esdeveniments, marxandatge, etc.
El Dia de Nassos, que heu celebrat aquest octubre, n’és un exemple.
Si, és una festa solidària en què diferents espais d’oci ens cedeixen entrades perquè les venguem a meitat de preu i, amb això, aconseguim finançar-nos i sensibilitzar la població, portar fora dels hospitals la realitat que s’hi viu.
Què és el més difícil de la feina d’un pallasso d’hospital?
Aquesta feina és un gran regal, perquè et posa a lloc ràpidament, et dóna una lliçó de vida. Ser testimoni de tant dolor fa que el teu ordre de prioritats es reguli de forma natural. La part més difícil és, precisament, compartir el dolor i, sobretot, assumir la pèrdua de les persones.
Acabem amb un record bonic. D’experiències boniques en guardo moltes, però en recordo una en especial: la d’un infant de 9 anys que s’havia operat moltes vegades i que, en una ocasió, li van programar una altra operació un dia que els Pallapupas no hi eren, però ell va decidir que no s’operava sense els pallassos. Els pares van fer la demanda a l’hospital, ens van trucar i ell es va operar amb els Pallapupas. Aquesta lluita seva per entrar en un quiròfan d’una manera i no d’una altra em va commoure profundament.
Entrevista publicada al número 36 de D'estil.