Una estona amb Anna Gas
“Normalment, la felicitat la vivim, no l’escrivim”
Potser és una incomoditat semblant a la que experimenta el lector en abocar-se a la seva literatura: esmolada i nerviüda, dura sense deixar de ser fràgil, exuberant però sempre des de la margenada, perfectament inharmònica, absorbent. Bonica, amb tot i malgrat tot. Com la vida.
“La guanyadora més jove”, “revelació literària”, “feminista”... Què n’hem de fer, de les etiquetes?
Sí, és tot un tema. Evidentment, m’agrada que em reconeguin que he guanyat premis a aquesta edat i que soc feminista, però no voldria que les etiquetes tapessin el que he escrit o que això es llegís a partir d’uns paràmetres tan limitats. Tampoc em posaria l’etiqueta de “poeta” o “narradora”; dic que faig poesia o que escric contes. Acabo d’arribar, no crec que mereixi aquests títols.
Com la vius, la tríada d’escriptora dona jove?
En els últims anys s’ha fet un exercici col·lectiu per visibilitzar les dones joves escriptores, i és absolutament necessari: durant molt de temps no hem estat visibles i ja toca. També hi ha molta qualitat, a part de quantitat. En aquest sentit, sí que em sento còmoda formant part d’una cosa tan potent.
Et sents hereva d’una tradició literària de dones escrita en català?
En part, però tampoc en excés. Els meus referents varien bastant, tot i que destacaria Mercè Rodoreda i Rosa Leveroni. Quan vaig començar a escriure, elles van ser dues piles fonamentals, se’m va filtrar molt la seva manera d’escriure i mirar el món. També tinc punts de contacte amb dones de la meva generació o una mica més grans, com Mireia Calafell, Raquel Santanera i Maria Sevilla.
L’èxit costa tant de digerir com els relats d’El pèndol?
Tot plegat té un punt de poc creïble, de surrealista, perquè estic fent coses que no havia fet mai i que em fan ser molt el centre d’atenció, com tenir quatre entrevistes en una setmana i haver de parlar tant de mi. D’una banda, m’ho acabo passant bé, tot i aquesta exposició que em feia tanta por. Però també passen coses estranyes, com que fas una piulada a Twitter sobre la llengua catalana i et comencen a insultar. Tenir més visibilitat implica poder rebre més crítiques dolentes, i això sí que em costa.
“Si no tens una mirada sensible i crítica sobre la vida, tampoc té per què ser un motor literari”
La pertorbació en llegir el teu últim llibre sovint es produeix entorn de la família i el sexe. Com definiries ambdós conceptes?
La família l’entenc com a defectuosa i problemàtica. Sempre hi ha conflicte, un problema d’incomunicació i de dinàmiques de poder, perjudicials, no resoltes, que fa que sigui molt complicat conviure harmònicament, i això configura la realitat mental dels membres que l’integren. Amb el sexe, tampoc són flors i violes. El que jo represento aquí no és l’idealitzat de les pel·lícules, sinó un de difícil, també per problemes d’incomunicació i de prejudicis: anem al sexe tenint en compte el que sabem prèviament, i moltes vegades no és suficient, perquè ha estat un tema tabú durant temps i implica dues persones i intimitat.
Estem condemnats a no entendre’s?
Espero que no. Encara que la visió del llibre sembli pessimista o tràgica, també hauria de servir per pensar d’on ve tota aquesta mala manera de fer i, amb una mica d’esperança, m’agradaria pensar que podem anar aprenent al llarg del camí, si hi posem ganes. Ens ve per defecte, però hi podem treballar.
He sentit dir a algun poeta que una persona feliç no pot escriure poesia...
No ho tinc clar. Em costa més escriure sobre les coses felices. No soc una persona infeliç, tampoc diria que soc cent per cent feliç, i he escrit poesia. Sí que quan n’he escrit ha estat des d’un lloc més conflictiu. Normalment, la felicitat la vivim, no l’escrivim. Penso, també, que si hi ha gent que ho aconsegueix, és digne d’admirar. És més difícil, però no impossible.
A tu, graduada en Estudis Literaris i Psicologia, t’he escoltat dir que la veritable escola és la vida. Què t'ha mostrat fins ara?
Reformulem aquesta resposta: la vida, sí, però també la manera com tu la mires. La vida et pot anar dient coses i posant-te en situacions, però, si no tens una mirada sensible i crítica sobre la ella, tampoc té per què ser un motor literari. A mi, allò amb què m’he anat trobant m’ha tocat punts sensibles, i això m’ha fet voler explorar possibilitats diverses de com pot ser la vida, la ficció, la vida a través de la ficció. No soc gaire fan de l’acadèmia, penso que és molt rígida, protocol·lària i competitiva, i, tot i que m’ha ajudat a pensar i ampliar l’horitzó, no m’ha ajudat a potenciar la creativitat, sinó més aviat a matar-la.
No són tant els anys sinó la intensitat de les vivències, de les relacions...
No m’ho havien dit mai i crec que és una molt bona reflexió. Per això també em sap greu el concepte de joventut, perquè sovint l’atorguen a “mira, amb el poc que ha viscut aquesta persona se’n surt prou bé”, i no té per què. Un nen de dotze anys pot perdre la seva mare i aprendrà coses que una persona de trenta-cinc que no s’ha mogut de casa desconeix.
Com s’ha esdevingut el teu trànsit entre gèneres literaris?
No ho sé, he anat escrivint el que sortia de manera més orgànica. Vaig començar amb contes per una necessitat d’explicar històries, per traslladar a la realitat el que em passava pel cap en forma de fantasia, desig, preocupació. Després, vaig veure que la poesia em permetia construir d’una manera molt interessant. Els poemaris són un bloc, una història amb un nucli; en narrativa, tot i haver-hi un fil temàtic, cada història té les seves particularitats, i aquest gènere permet explotar-les. Ara tenia ganes d’esplaiar-me, de crear escenes, personatges, diàlegs..., tot i que soc una persona d’escriure curt. Em fa pànic pensar en una novel·la, però m’encantaria.
“Crec que la pandèmia em provoca sequera. L’últim que vull és escriure sobre això, vull que passi”
Escriure és important, i fer-ho en català, encara més.
Escriure és fonamental, perquè és una necessitat. Quan començo d’adolescent, m’adono que em produeix una satisfacció increïble, que m’ajuda, i no estic parlant de literatura com a autoajuda, sinó com a alguna cosa d’identitat personal. Em sento molt vinculada a aquesta forma d’expressió. M’he anat definint a partir del que pensava i escrivia. Quan escric, es manifesta la posició des de la qual escric: és polític perquè jo decideixo què represento i què no, faig una aposta determinada per situar en el centre les qüestions que considero que s’han de tractar. I, evidentment, escric en català perquè és la meva llengua i està en una situació precaritzada. Dedicar temps a escriure en català vol dir donar importància a una llengua i una cultura, amb l’afany de mantenir-la viva i d’haver-la de defensar sempre, malauradament.
Tot i els èxits, vivim un moment crític. Quins solcs està deixant la pandèmia en la teva literatura?
En l’època prepandèmica, posava en marxa noves idees més sovint que ara. També hi té a veure que acabo d’acabar el darrer llibre; sempre em costa poder tornar a escriure. Crec que la pandèmia em provoca sequera. L’últim que vull és escriure sobre això, vull que passi.
I, de l’ecosistema literari català actual, quin diagnòstic en fas?
Penso que és un bon moment per a la literatura catalana: hi ha moltes editorials posant-hi esforç i ganes, i força talents. Potser trobo a faltar la presència i visibilització de dones novel·listes. Estan guanyant premis de poesia i narrativa curta, però la novel·la segueix sent un gènere bastant masculí. Un dia llegia que per escriure una novel·la es requereix molt de temps, i crec que el 2021 hi continuen havent moltes dones fent més tasques a casa i de cures que els homes, i això es reflecteix en grans premis amb noms d’homes. També calen canvis socials.
Algun altre deute pendent?
Som una cultura tan petita, que la cosa és molt endogàmica. Recauen funcions diferents en la mateixa persona i, a més, ens acabem coneixent tots. Això influeix en la crítica literària i es reflecteix en els premis: amiguismes, que sigui impossible que et presentis a un premi i no et coneguin... Potser s’accentua en la literatura catalana, però crec que és un problema global. També perquè un escriptor no pot guanyar-se la vida escrivint i ha de fer moltes altres coses.
“La novel·la segueix sent un gènere”
Acabem mirant al futur: com t’hi projectes?
La veritat és que ara estic bastant perduda. Quan acabo un llibre em costa pensar en el següent. Abans del confinament, estava començant alguna cosa de poesia; intentar tornar-hi seria una opció. I tinc algunes idees per a una novel·la, més pel repte i les ganes de provar. Però abans he de pair moltes coes; em fa una mica de por córrer. Fins que no estigui convençuda del que tinc, no penso treure-ho.
Entrevista publicada al número 56 de D'estil.