Una estona amb David Moreno
David Moreno sempre ha tingut clar que no podia parar quiet. També tenia clar cap on s’encaminaria: cap al món de l’espectacle. Té mil cares, mil veus i mil oficis. És un showman amb totes les lletres. Cantant i imitador, canta i imita alhora; doblador, líder de les bandes Moreno del Metal i Versión Imposible, ha aparegut en ràdios i televisions d’abast català i espanyol (com Uno de los nuestros, a TVE, o Tu cara no me suena todavía, a Antena 3). És un dels membres de La Nova Trinca, i ara està triomfant amb la seva empresa d’espectacles de terror, Horror Box, que està esdevenint una de les marques de room escape de terror més importants de Catalunya i Espanya. El seu darrer projecte és el Horrorland Park, el parc d’atraccions de terror més gran del sud d’Europa, que ja ha venut pràcticament totes les entrades. L’entrevistem precisament allà, a l’abandonada central tèrmica de Cercs, al Berguedà.
Qui és David Moreno?
Fora de l’escenari? Un paio normal, força tranquil. A vegades, em trobo gent al supermercat que em demana que imiti algú, i jo, que potser estic comprant uns cereals, què he de fer? Fa una mica de vergonya! Hi ha gent a qui li costa separar una cosa de l’altra. A l’escenari, intento mostrar-me tal com sóc, però fent una exageració, per crear espectacle.
Ja eres un showman, de petit?
A Ripoll, imitava els professors. Tothom m’ho demanava, a l’hora del pati. Fins que em queia alguna clatellada. Però els professors li deien a ma mare que reien molt, amb les meves imitacions! Després, quan vaig anar a l’Escola d’Arts i Oficis de Vic, vaig seguir imitant més professors, i, en aquella època, em van dir que em podia dedicar a l’espectacle. De fet, vaig començar amb un grup de heavy, els Udol.
Però, finalment, et vas llicenciar en Art Dramàtic en especialitat musical...
Sí, vaig estudiar doblatge i vaig treure la millor nota de la promoció. De seguida em van donar feina: em van fotre a doblar porno. Imagina’t què li devien fer fer al que va treure la pitjor nota! Una professora de doblatge em va dir que tenia habilitat per al teatre, així que vaig anar a l’Institut del Teatre, i allà vaig aprendre molts estils, vaig obrir l’oïda i el sentit musical i em vaig llicenciar en Art Dramàtic en especialitat musical.
De què va, això de Versión Imposible?
Quan feia espectacles de La Trinca, vaig tenir la idea de crear Versión Imposible. Em vaig plantejar: què sé fer, jo? Imito i canto. Doncs imitaré cantants! Fem un bon show de medleys (peces que són una barreja de cançons), tocant el Paquito el Chocolatero com si fos el Highway to Hell. Ens ho hem de creure! Aconseguim que temes que són dolents funcionin, i n’hi ha per a tothom!
“A Ripoll, imitava els professors. Tothom m’ho demanava, a l’hora del pati. Fins que em queia alguna clatellada”
El heavy metal també va amb tu...
Sí, un dia vaig anar a casa d’un amic i vaig veure pòsters d’Iron Maiden i Cradle of Filth a l’habitació del seu germà. Allò, per a mi, va ser com un paradís! Amb prou feines coneixia Freddie Krueger, i, a casa meva, sonava Juan Pardo, el Dúo Dinámico, La Trinca o Julio Iglesias, però, a partir d’aleshores, vaig començar a escoltar heavy metal.
Ara que parles de casa teva, t’han donat suport?
Sí, molt! Pares, oncles, amics, la meva dona... Tothom ens ha recolzat. Aquesta ha estat la sort de la meva vida! He fet inversions, però sabia que, si m’anava malament, no acabaria dormint al carrer. Altres amics amb el mateix talent que jo o més no han pogut fer realitat el que volien perquè a casa no els han donat suport.
I l’afició pel terror, d’on surt?
De petit, em van portar al Museu de Cera. Ma mare deia que l’escena final feia por, i hi vaig anar acollonit! A l’escena final, amb Frankenstein i un paio fent-se l’harakiri, vaig flipar. Amb els anys, sempre he volgut anar al Museu de Cera. El primer passatge de terror on vaig entrar va ser El Viejo Caserón, a Madrid. L’entrada es pagava a part, però jo vaig insistir molt al meu pare, que ja havia pagat l’entrada al parc d’atraccions, i ho va tenir clar: “És per a nens més grans; si pago i hi entrem, arribem fins al final”. Li ho agrairé tota la vida! Més endavant, vam anar a l’Hotel Krüeger del Tibidabo, i vaig comentar que voldria treballar-hi. Mon pare va dir que, per fer-ho, havia de ser actor. Res de posar-se una careta i sortir o lliurar-los el currículum! Per fer un ensurt, has de ser actor! Allò em va marcar, i, amb els anys, quan es van fer càstings per entrar a l’Hotel Krüeger, m’hi vaig apuntar. Va ser la meva primera feina d’actor professional, i la vaig conservar durant molt temps. Hi havia gent que em deia: “Com pot ser que et fitxin a musicals i encara treballis allà?”. Però és que, per a mi, no es tractava només de fer ensurts. El meu vincle amb aquella feina és molt gran: allà he guanyat els millors amics, allà vaig conèixer la meva dona, la Cristina, i allà li vaig demanar per casar-nos! Vam muntar tota una petició a l’Hotel, un recorregut amb aparicions de familiars i tot, i, al final, ens trobàvem ella i jo. En Manu Guix, amb qui som amics, va veure el vídeo de la petició de mà i em va engrescar a crear una productora d’espectacles de terror.
“Altres amics amb el mateix talent que jo o més no han pogut fer realitat el que volien perquè a casa no els han donat suport”
I aleshores va néixer Horror Box...
Era cert que ningú oferia espectacles de terror de qualitat. En canvi, al cine sempre hi ha pel·lícules d’aquest gènere! Hi ha un públic fidel al terror; potser és més minoritari, però hi és. Per això vam muntar Horror Box. Jo estava fent Grease al Teatre Coliseum, i vam crear l’espectacle Coliseum Horror Experience, que va anar molt bé. Després ja han vingut Museo de Cera, els escape room... Potser el meu talent és cantar, imitar i l’humor, però la meva passió és el món del terror, i hi aplico tot el que aprenc pel món.
I ara, Horrorland. Què és?
Fa poc, vam anar a veure un scream park en una granja. Espectacular! Van aconseguir portar-hi l’essència del terror, amb recorreguts, atraccions i una sensació de terror extrema. Parlant amb en Climent, d’Insomnia Corporation, vam veure que un scream park rural podia ser el futur. I vam crear Horrorland Park. El lloc el va proposar ell. En dos mesos i tres setmanes, hem muntat set naus, però ho estem dissenyant des del novembre de l’any passat! El handicap és que no hem tingut cap subvenció. Els possibles patrocinadors no ho veien clar. Només la gent de Cabroworld (un portal d’internet juvenil), amb qui col·laboro, va penjar el nostre vídeo promocional i... en 3 minuts, vam tenir 40.000 visites al web. Ens van petar el servidor! La primera setmana, vam aconseguir 600.000 visites! 6 milions de visites en un vídeo! L’efecte mediàtic va ser tan gran que les marques que ens havien dit que no i moltes de noves es van interessar pel projecte: Coca-Cola, Monster, Desperados, Heineken... Nosaltres no hi havíem contactat perquè ho vèiem inaccessible, però resulta que, a la vida, no hi ha res inaccessible. Al final, tot és possible! Un ha de saber que les coses es poden fer, però s’hi ha de ser, al peu del canó, i rendir!
Què hi ha després d’Horrorland? Projectes de futur?
L’Horrorland estava pensat per a 15 dies (repartits entre l’11 d’octubre i el 17 de novembre), però li voldria donar una continuïtat al projecte, crear un recinte on la instal·lació elèctrica i tot plegat ja no sigui eventual, crear esdeveniments per a empreses, obrir en dies puntuals, com Sant Valentí (¡Ven a morir con tu pareja!), Sant Jordi, Setmana Santa... I anar incloent novetats. De fet, hem tingut tan bona acollida que hem pogut invertir més en el projecte i convertir Horrorland en quelcom sis vegades més gran del que teníem pensat!
“Potser el meu talent és cantar, imitar i l’humor, però la meva passió és el món del terror”
Entrevista publicada al número 47 de D'estil.