Una estona amb David Victori: “Cada cop que la meva carrera ha avançat més és quan he fet alguna cosa contraintuïtiva”

D’on et ve, la passió pel cinema?
Primer, volia ser actor. Vaig fer un taller a escola, em va agradar i em vaig apuntar a teatre. Però em vaig començar a fixar més en com s’escrivien els guions, i vaig entendre que, actuant, estaves en mans d’altres. Aleshores vaig fer un taller de cinema i em va quedar clar: volia escriure i dirigir.

Quina formació vas tenir?
A Batxillerat, mirava escoles on estudiar cinema, preocupat: eren molt cares! Però vaig tenir sort: vaig contactar un grup que feia un taller de cinema a Barcelona per veure si podia fer-lo. Era per a directors... Em van dir que no, que era massa jove, però vaig insistir tant a ajudar-los com fos que em van dir de fer el taller com a ajudant del que l’impartia: en Bigas Luna!

Bigas Luna!
Si! Vaig fer el taller de tres mesos gravant les classes, escoltant-les i fent resums. I, quan va acabar, li vaig demanar quina escola m’aconsellava per estudiar cinema. Em va dir: “Cap escola. Estudia una altra cosa i jo t’ensenyo a dirigir, i treballes amb mi”. I ho vaig fer! Em vaig apuntar a Publicitat i vaig seguir treballant amb ell. No podia anar mai a classe perquè estava sempre amunt i avall amb en Bigas Luna! Al cap de quatre mesos, vaig plegar de la Universitat. En un altre moment, em vaig apuntar a Humanitats. Va augmentar la feina i ho vaig tornar a deixar!

“Bigas Luna em va dir: “No t’apuntis a cap escola. Estudia una altra cosa i jo t’ensenyo a dirigir, i treballes amb mi”

No tots poden dir que Bigas Luna ha estat el seu padrí professional...
Hi vaig estar cinc anys. Va ser el meu mestre! Vam tenir una relació de deixeble-mestre molt maca. Era generós, li encantava explicar-te els detalls, els conceptes... Tenia una vena molt didàctica, i estar al seu costat era fascinant! Es deixava endur per la curiositat i s’obsessionava fins anar al fons absolut d’una qüestió. Fins que no hi havia aprofundit al màxim, no parava. Et podia explicar de tot sobre qualsevol tema! Llavors, va haver-hi un moment en què ell volia explorar una vessant més documental, i jo volia fer ficció. Simplement, vam decidir que cadascú aniria per la seva banda.

I vas començar amb els curts.
El meu primer curt no professional va ser Sentir: el vaig fer fa molts anys, hi vaig posar els meus estalvis... i va quedar terriblement malament! Va ser un aprenentatge. Vaig fer més produccions de petit format i, aleshores, va arribar el meu primer curt professional, Reacción.

Hi treballaves amb Santi Millán, actor de primera línia.
Després de treballar amb en Bigas Luna, em van fitxar a la productora d’en Santi Millán. Allà hi feia de muntador i realitzador. Quan hi duia un temps, vaig comentar-los que volia dirigir ficció, i em van dir que m’ho produirien ells! Vaig escriure un guió i em vaig adonar que era perfecte per a en Santi. Va dir que sí, i el vam rodar!

Després arriba La Culpa: premis a dojo, guanyador del Your Film Festival 2012, que et permet treballar amb Ridley Scott...
Coneixia un productor que deia que algun dia havíem de treballar junts. Quan va veure Reacción, que va guanyar un premi per fer un altre curt, em va trucar i em va dir: “Ja que faràs un altre curt, fem-lo junts”. I va sorgir el curt més professional que he fet mai: La Culpa. N’estàvem orgullosos, i el vam enviar a festivals. La Culpa va ser menys seleccionat que Reacción, però va guanyar més premis. Quan ja dúiem un any presentant-lo, va aparèixer el Your Film Festival. Era l’excusa per penjar-lo a Youtube i acabar la promoció. Hi van participar 15.000 curts de tot el món. No m’imaginava guanyar!

I com va ser?
Vaig rebre un correu dient que era dels 50 finalistes. Increïble! Jo volia escriure el guió d’un llarg, però ma mare em va dir que em centrés en La Culpa, que era una oportunitat. Ho vaig promocionar perquè depenia dels vots per arribar a la final. La història era atractiva: un noi català que aspirava a la final d’un premi internacional..., i la premsa em va tractar molt bé. Fins que vaig rebre un altre correu dient que era dels 10 finalistes! Em va enxampar fent les maletes per anar-me’n a viure a Los Angeles.

“Al Your Film Festival van participar 15.000 curts de tot el món. No m’imaginava guanyar!”

1. 
2. 
3. 
4. 
5. 

I la final...
Érem 10 directors de tot el món al·lucinant que ens passés allò, i vam fer pinya. Quan en Fassbender va dir “David Victori”, va ser com... Ohhh! A més, aquell dia jo estava absolutament esgotat. Entre el jet lag i la feinada de l’últim mes, fent entrevistes, mudant-me a Los Angeles... A l’avió, de tornada de Venècia, em vaig posar malalt.

Però d’aquí neix el curt Zero, sobre què passaria si desaparegués la gravetat.
Vaig tornar a Los Angeles sabent que tenia els diners per rodar el que anava a escriure. En Ridley Scott estava desaparegut, perquè el seu germà (Tony Scott) s’havia suïcidat feia poc. En Michael Fassbender va ser-hi més a sobre. Així vam rodar Zero.

I ara, el teu primer llarg: El Pacto. Com ha anat?
Ha estat un procés de desenvolupament llarg. Vam acabar de rodar el desembre de 2017 i ha estat una experiència molt bona. Ni ha estat un èxit ni un fracàs. Ha quedat entremig! Està bé, m’agrada molt, connecta amb mi i és honest amb el que volia explicar. He rebut algun feedback de gent que no té preu!

Faràs més curts?
No ho crec. De llargmetratges, en tinc molts d’escrits i per rodar. Si tot va bé, a principis d’any en comencem un altre.

Hi estàs treballant?
Estic treballant en el tercer! Quan vam acabar el rodatge d’El Pacto, no vaig fer vacances i, amb el meu guionista, ens vam tancar un mes per escriure un nou llargmetratge. Hem tingut algunes reunions i han anat bé. El segon està molt encarat, queda molt poca cosa per fer.

Algun projecte al tinter?
Voldria fer un curt de realitat virtual que passés al ventre de la mare, explicar la història que tots hem viscut allà dins, l’experiència de tornar on hem oblidat que vam ser tant de temps... I que acaba quan naixem!

Un consell per a directors novells?
La inèrcia és fer allò que et dóna diners i transmet seguretat, però no és exactament el que vols. Quan dius que no, tothom et diu que t’equivoques. Cada cop que la meva carrera ha avançat més és quan he fet alguna cosa contraintuïtiva. En realitat, s’ha de ser molt obstinat i insistir en allò que vols fer.

“Voldria fer un curt de realitat virtual que passés al ventre de la mare, explicar la història que tots hem viscut allà dins, l’experiència de tornar on hem oblidat que vam ser tant de temps... I que acaba quan naixem!”

Entrevista publicada al número 48 de D'estil.

Twittear