0 items
El meu compte

Una estona amb El Petit de Cal Eril: “Estic més a prop d’un músic de l’edat mitjana, que anava de castell en castell, buscant-se la vida, que no pas d’un músic dels anys 90."

En Joan Pons, el Petit de Cal Eril, ja no és tan petit. Va començar fort, amb una primera maqueta que guanyava el premi a la creativitat del TR3SC. El seu grup ha crescut. Fa dècades que es dedica a la música. Set discos (l’últim, Energia Fosca, d’aquest 2019). És a gairebé tots els festivals de música de Catalunya i ha creat el gènere del “pop metafísic”.

 

La passió per la música ve de casa?
A casa sempre hi ha hagut interès per la cultura, però no estrictament per la música. Els meus inicis en això van ser perquè el meu germà tocava la guitarra en un grup de punk, i per a mi era com un referent. Les meves germanes escoltaven pop, els meus pares escoltaven les seves cançons... A casa sonava música, però ningú tenia un objectiu musical definit a la vida. Al contrari: de casa, només m’hi he dedicat jo! I, de fet, tampoc tinc la sensació que m’hi hagi acabat dedicant conscientment; he arribat on sóc ara d’una manera inconscient, i no tant com a músic, sinó com a artista. No em considero músic, sinó que em puc considerar tant músic com poeta, perquè escric les lletres. Jo no sóc músic: no sé llegir partitures! Puc tocar les meves cançons i poca cosa més. És a dir, que he arribat a dedicar-me a la música però des d’un camí diferent al que emprèn un músic que s’ha format. Això no vol dir que em senti incòmode amb la situació; simplement, no és una manera comuna d’arribar-hi, i no havia estat mai el meu objectiu.

 

 

“No tinc la sensació que m’hi hagi acabat dedicant conscientment, a la música; he arribat on sóc ara d’una manera inconscient, i no tant com a músic, sinó com a artista

 

Pregunta fàcil i difícil: la teva música és “pop metafísic”. Com ho defineixes?
La meva intenció sempre ha estat fer una música en què m’hi senti representat, i això és molt fàcil de dir, però no d’aconseguir, sobretot, amb el pas del temps. És difícil agafar una cançó que vas fer fa 10 anys i que encara et representi. He intentat defugir de fer un estil concret, no copiar referents que sempre m’han agradat... He volgut fer una cosa original i que em senti meva. És difícil de classificar. Al principi, era complex: quan no tens una cosa clara per explicar a un promotor o a una discogràfica... Hem necessitat un temps per poder dir “nosaltres fem això”. I aquest això tan inconcret s’ha entès; la gent ja ens coneix, almenys, els que es dediquen al món de la música. Hi som nosaltres i algun altre artista, com en Ferran Palau o la Núria Graham.

Què fa que la gent us segueixi?
És difícil de dir! No tinc el pensament de “ara anem bé, perquè el que fem agrada a la gent”. Si tingués la clau d’això, potser seríem molt més coneguts! No és tan fàcil. Hem anat creixent amb el contacte directe. Cada cop som més a prop de la gent. M’agrada pensar que estic més a prop d’un músic de l’edat mitjana, que anava de castell en castell, buscant-se la vida, que no pas d’un músic dels anys 90, que vivien la música d’una altra manera: amb un mànager, fent concerts, venent discos... Amb el temps, hem convençut el públic tocant a molts llocs, pas a pas. Gairebé ho hem fet porta a porta! Ens ho hem fet venir bé perquè fos positiu per a nosaltres: som 5 que ens ho passem bé tocant, i no ens fa mandra. Aquesta crec que ha estat la clau.

Has intentat no copiar referents. Tot i així, de quines influències beus?
M’han influït moltes coses i tinc grans referents musicals, però m’hi he volgut assemblar al mínim possible. Si intentes fer alguna cosa similar a un artista que t’agrada, sempre en sortiràs perjudicat. Però, de referents, en tinc molts: a Catalunya, en Pau Riba, Antònia Font...; a fora, Bonnie “Prince” Billy, Bill Callahan;... i els grans clàssics, com Frank Zappa, Miles Davis, Aphex Twin... Sempre he escoltat música molt variada, des de tecno fins a jazz!

 

“Si intentes fer alguna cosa similar a un artista que t’agrada, sempre en sortiràs perjudicat”

 

L’Energia Fosca és el vostre nou CD. També presenta canvi i transformació, com els anteriors?
D’entrada, intento que cada treball s’assembli al mínim possible amb l’anterior. Per a un mateix ho pots arribar a aconseguir, tot i que des de fora potser no es nota tant, el canvi. Aquí hi rau la manera de fer-lo. Sempre utilitzem sistemes diferents; procurem canviar coses que estan al nostre abast perquè prengui un aire diferent. I crec que ho aconseguim: és molt diferent el feedback que ens arribava amb el Triangle, el disc anterior, que amb aquest.

D’altra banda, també intento que el que la gent ens diu no ens influeixi massa. Quan et diuen, bé, però quan no et diuen, tampoc et pots enfonsar. És millor estar conforme amb el que fas; jo estic conforme amb aquest disc. Nosaltres tirem endavant i fem la nostra; si agrada, bé, i, si no, també. A cada disc, perdem certa gent i en guanyem d’altra, i això també fa que ens regenerem!

I com ha canviat, El Petit de Cal Eril, des dels seus inicis?
Ha canviat tant com ho he fet jo! En aquests anys, han passat moltes coses importants a la meva vida: he tingut tres fills, va morir el meu pare i els meus avis, els meus germans van canviar de vida... Tot el que m’ha passat a mi personalment i musical hi ha influït. El mateix canvi que suposa tot això per a una persona ho suposa per al projecte musical. Però m’agrada pensar que hi ha alguna cosa que no ha canviat: que puguis sentir el primer disc i l’últim i dir que són molt diferents, però que hi ha quelcom que trobes que no ha canviat.

Algun moment dolç de la teva trajectòria?
N’hi ha uns quants: quan algú se t’acosta i et parla d’una cançó com quelcom que l’ha marcat o que l’ha fet canviar substancialment. Em va passar amb una noia amb la cançó L’adéu, i em va emocionar profundament. Més enllà que fem aquestes cançons amb tota la passió, això travessa una franja, es fica dins d’una persona i la fa canviar.

 

“A cada disc, perdem certa gent i en guanyem d’altra, i això també fa que ens regenerem!”

 

 

 

Sempre heu estat un grup que composeu treballs sense parar de tocar alhora. Tens algun projecte entre mans, ara mateix?
No faig cançons i les vaig guardant, sinó que vaig pensant quan és el moment per fer-ho. Quan ho tinc clar, m’hi poso. Ara estic pensant cap a on anar, cap a on ha de bufar el vent. No vull viure del que he fet, sinó del que faré, i ara estic en un moment en què el disc ja té algun temps (tot i que per a la gent és recent), i em sento en terra de ningú; és com si estigués al mig del mar amb una barca, i he de decidir cap a on anar.

 

“No vull viure del que he fet, sinó del que faré, i ara estic en un moment en què el disc ja té algun temps (tot i que per a la gent és recent), i em sento en terra de ningú”

 

Repetireu el Festival de Pop Metafísic?
Sí! La idea és repetir-lo el mes de març. Ara estem buscant el lloc ideal, perquè el volem fer itinerant. Ha de ser un lloc diferent a les sales de concerts habituals, i, si pot ser, en desús. I també, en una ciutat o poble que no sigui típica, tampoc (ni Barcelona ni Girona). Per què? Perquè els que l’organitzem som de poble, ens hem hagut de buscar la vida fora dels nostres pobles i hem acabat vivint i anant a grans ciutats a tocar, a donar-nos a conèixer..., però la nostra base és local. És una reivindicació que, des dels pobles, es poden fer coses igualment interessants, però és més fàcil fer-les, i, normalment, són més especials. En definitiva, intentem ser honestos amb el que creiem. És un festival autogestionat que defuig de subvencions i de marques. Volem que l’únic que el sustenti sigui la gent que hi va i els músics que hi toquen. Tots els músics cobren igual, els tècnics cobren igual, tothom paga entrada i no es convida la premsa. Són normes senzilles, però sòlides. Pot ser que, d’aquí a un temps, sigui una manera de subsistir per als músics!

Explica’m alguna anècdota...
Precisament, el dia que vam posar les barres per al festival, vam veure que estaven plenes de logotips de cerveses. Nosaltres paguem la cervesa, no ens la regalen, i vam haver d’anar a comprar teles negres per tapar les barres. Ens hi hem acostumat, que hi hagi logotips, però no és normal! La cultura no sempre ha de tenir un interès econòmic al darrere.

Algun projecte al tinter?
T’espantaria si t’ensenyés la llista que tinc! Per exemple: fer un festival en un vaixell, amb el mateix sistema que el Festival de Pop Metafísic. També voldria fer una gira amb trens, a Catalunya. Per exemple, la línia de Barcelona a Lleida està totalment abandonada: no hi ha doble via, els trens van molt lents, es tallen cada dos per tres... Seria per reivindicar que, quan surts del tercer cinturó, les infraestructures queden abandonades, perquè som un país molt centralitzat. O fer set concerts seguits a Barcelona en set llocs petits. O fer el Festival del Pop Metafísic en un autobús fora de Catalunya...

 

“La cultura no sempre ha de tenir un interès econòmic al darrere”

 


Ara, al Festival Temporada Alta

El proper novembre, El Petit de Cal Eril tocarà al Festival Temporada Alta, de Girona, presentant Energia Fosca, després d’haver-ho fet a l’Acústica de Figueres, al Mercat de Música Viva de Vic i a les Festes de la Mercè de Barcelona.

Data: 16 de novembre.

Hora: 20:30 h.

Lloc: Centre d’Arts Escèniques El Canal (Salt).


 

Entrevista publicada al número 51 de D'estil.

Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment per al seu ús. Més informació aquí.

Top