Una estona amb El Pot Petit: “Cal no perdre la il·lusió, l’alegria, la màgia”
Arribem al carrer Parets, a Bàscara, i truquem a la porta del Paller d’en Xirau, un espai que conté part de l’antiga muralla, ja que forma part del recinte del castell, i que ha estat catalogat com a bé d’interès nacional. Ens reben en Siddartha i l’Helena, dos dels membres d’El Pot Petit, una companyia de teatre i animació familiars altempordanesa que, després d’haver estat finalista com a millor disc per a públic familiar als Premis Enderrock 2015, entre molts altres reconeixements, s’està convertint en un autèntic fenomen entre els més petits (i els no tan petits). De tornada ja d’unes breus i merescudíssimes vacances, després d’una atapeïda agenda d’actuacions a l’estiu arreu del territori català, ens obren les portes de la seva oficina i espai d’assaig per encomanar-nos la il·lusió que els caracteritza i que enamora tothom que els veu.
Com neix El Pot Petit?
Helena: Anteriorment, formàvem part d’una altra companyia i teníem ganes de fer les coses a la nostra manera; teníem moltes idees i inquietuds artístiques i vam decidir posar-les en pràctica. Vam començar nosaltres dos, molt sols, sense res.
Siddartha: Vam haver de fer una inversió inicial mínima, però la vam fer amb moltes ganes, perquè confiàvem molt en el projecte.
Helena: Sí, els guanys de les primeres actuacions els vam anar invertint en l’equipament que necessitàvem; progressivament, perquè és molt car. Vam fer com les formiguetes, molt a poc a poc, i ara som sis, entre músics i actors, i el tècnic de so, a més de col·laboracions externes.
Com us vau conèixer vosaltres dos?
H: Anàvem a la mateixa escola, però no ens coneixíem. Ell és més gran que jo, i no teníem relació, allà. Ens vam conèixer en un curs de monitors, on ell em feia de professor. Vam connectar molt ràpid.
S: Després, en una altra companyia en què ella estava, necessitaven algú altre i em va demanar si hi volia col·laborar.
Presenteu-nos breument cada membre de la companyia. Qui és qui?
H i S: L’Olga és un tot terreny, pel que la necessitis quan la necessitis. En Sergi és calma, serenor, tot cor. L’Albert és la xispa, l’alegria, el que sempre ens fa riure, a banda d’un gran professional. En Pau és imprescindible, una persona amb molt criteri artístic; quan va entrar, ens va fer créixer com ningú ho havia aconseguit abans. En Josep és com la llum a l’ombra; ningú el veu però sempre està allà fent el que calgui. En Marc, el tècnic de so, és energia.
S: L’Helena és la meva mitja taronja, artística!, perquè molta gent es pensa que és la meva parella, però no, som amics. També diria que ella és llum; tot i que és molt inquieta i moguda, a l’escenari transmet tranquil·litat, dolçor... Llum!
H: I en Siddartha... també és imprescindible! No hi ha ningú que el pugui substituir; és únic. I també és un cagadubtes!
“Ens passen moltes coses emocionants. Crec que per això estem tan enganxats a la nostra professió”
Els vostres espectacles van destinats al que és, segurament, el públic més exigent de tots, en tant que més sincer. Com és treballar per als infants?
S: A mi m’agrada molt. Tots dos som docents, i suposo que aquesta connexió amb l’infant, a l’hora de fer un espectacle, una cançó, una dansa, fa que estiguem molt lligats i sapiguem molt bé quin punt volem tocar del cap dels nens. És molt agraït.
H: És veritat, és un públic molt exigent. No són com els adults, que si no ens agrada un espectacle, no ho diem. Ells són transparents: si els agrada, estan totalment focalitzats, i, si no, s’aixequen, se’n van o t’ho diuen directament. Quan els agrada una cosa, rebem tant d’amor per part d’ells que... és molt emocionant!
S: Hi ha moments en què se’ns posa la pell de gallina; amb un simple gest, una mirada, un comentari, t’omplen molt més, perquè saps que els surt de dins!
Recordeu alguna actuació en concret, per emotiva?
S: Ens passen moltes coses emocionants. Crec que per això estem tan enganxats a la nostra professió. A mi em va emocionar molt una cantata que vam fer a Granollers.
H: Sí, vam fer una a cantata amb la gent de la Societat Coral Amics de la Unió de Granollers el 19 de juny. Ens van conèixer i van voler fer el projecte de final de curs amb nens d’entre 3 i 8 anys cantant les nostres cançons. Vam fer un espectacle a l’auditori de Granollers, ple, amb una coral de 150 nens cantant les cançons amb nosaltres. Tota l’estona vam tenir la pell de gallina.
S: Oh, i aquella nena que va pujar a fer el llenguatge de signes! Vam anar a fer una actuació a Selva de Mar, l’última abans d’anar de vacances, i, abans de començar, va venir una nena i ens va dir que havien treballat la cançó Els pirates amb llenguatge de signes. Li vam dir que, si volia, podia pujar i ens podia ajudar a fer-la. Era una nena molt petita, potser de 5 anys, només! Jo no podia cantar.
Per què un públic familiar?
H: No ho sé, no sé si va ser una tria. Teníem ganes de crear cançons, i ja veníem d’una altra companyia...
S: I com que som mestres i treballem amb infants d’entre 5 i 12 anys... La innocència que tenen a aquesta edat és el que més m’agrada. Tenim molt clar el nostre target.
Parlant d’innocència, tots seguim portant un nen a dins?
S: I tant! El tenim i l’intentem treure sempre que podem.
H: Tots l’hauríem de seguir portant amb nosaltres. Hi ha molta gent que el té oblidat, però cal no perdre la il·lusió, l’alegria, la màgia, malgrat que costi.
S: El que és molt xulo és que fem partícips els pares. Volem que es deixin anar, sense vergonya, sense por, que gaudeixin, que desconnectin i que ballin sense complexes. I crec que ho aconseguim, perquè són molts els pares que ens diuen que s’ho passen molt bé.
H: O que ens diuen: “No sé qui s’ho passa més bé, si el meu fill o jo...!”.
En els vostres espectacles combineu música, titelles, teatre, humor i dansa. Creieu que és d’aquesta combinació que neix la vostra força?
H: Jo crec que sí, perquè és quelcom diferent; és a dir, fugim una miqueta de l‘animació infantil més tradicional, basada en la guitarra i la veu. El que fem es converteix més en un concert familiar en què tot és més visual. També fem que els nens s’hi enganxin molt pels personatges fantàstics que hi apareixen.
S: Com a espectador, sempre tens un punt on enganxar-te: pots ballar, o no, simplement mirar o escoltar.
Per cert, d’on prové el vostre nom?
S: Quan vam començar el projecte, no en trobàvem cap que ens fes el pes, fins que un dia, que anàvem amb dos cotxes diferents, se’ns va il·luminar la bombeta, vam parar en un pàrquing i vam dir: “El Pot Petit!” Vam pensar que era perfecte: al pot petit hi ha la bona confitura; treballem per a un públic infantil i, per tant, petit; fa referència a coses dolces, coses maques, coses agradables...
Vosaltres mateixos us produïu la vostra música i teniu, ara ja, dos discs amb cançons pròpies i originals.
H: Sí, Canta amb el Pot Petit i Ritmes i Rialles. El primer el vam fer gràcies a l’ajuda dels familiars i del crowdfunding. Per al segon, com que ja teníem més arrancat el projecte, vam anar fent raconet després de cada actuació i ja no vam haver de recórrer al crowdfunding ni demanar diners a la família. Tot ha estat una miqueta més fàcil.
Des de la formació del grup han passat 7 anys. Com definiríeu la vostra trajectòria fins ara?
S: Ascendent.
H: Sí, ascendent, totalment. Vam començar amb res i ara ens estem dedicant professionalment a això. Estem molt contents. A vegades mirem el que fèiem al principi i el que estem fent ara i és molt gratificant.
S: Però perquè hem volgut anar esglaó rere esglaó. No ens hem volgut saltar mai res. I seguim així, fent petites passes per anar pujant, per fer les coses millor, amb qualitat; som molt exigents i volem que, a cada pas, tot funcioni millor.
Durant aquests anys, heu estat seleccionats per participar a la Mostra d’Igualada; heu obert el festival Acustiqueta, de Figueres; heu actuat a l’escenari principal de la Festa dels Súpers, a l’Estadi Lluis Companys, amb l’espectacle Balla, canta i riu!; heu omplert el Teatre Jardí de Figueres i el Teatre Poliorama de Barcelona amb la presentació de Ritmes i Rialles; heu estat finalistes com a millor disc per a públic familiar als Premis Enderrock del 2015, i un gran nombre de ciutats, pobles, barris i escoles han comptat amb vosaltres per posar ritme, humor i color a les seves festes. Com us sentiu quan veieu tots aquests reconeixements? A què atribuïu el vostre èxit?
S: Moltes d’aquestes coses són producte d’anar pujant esglaons fins que acabes fent un producte de qualitat; això fa que puguis actuar a llocs on abans no podies accedir. Quant als Premis Enderrock, jo em sento guanyador! I la Mostra d’Igualada sí que és un reconeixement. Em sembla que reben 400 propostes i en seleccionen unes 30. A més, és gent que es dedica a aquest món, una fira infantil i juvenil d’arts escèniques on assisteixen programadors. Que et seleccionin a tu per participar-hi és com aconseguir una medalla!
H: L’èxit l’atribueixo a fer les coses ben fetes, i a fer-les amb tot l’amor del món, amb tota la sinceritat i amb tot el respecte. I a treballar molt! El públic ens veu a l’escenari, però ens passem moltes hores en aquesta oficina i no desconnectem.
“L’èxit l’atribueixo a fer les coses ben fetes, i a fer-les amb tot l’amor del món, amb tota la sinceritat i amb tot el respecte. I a treballar molt!”
Quins són els vostres projectes més immediats?
S: Ara començarem a preparar nou disc i nou espectacle de cara a finals del 2017. Hi ha moltes coses que ens fem nosaltres mateixos, però, altres, les hem de delegar, i cal fer-ho amb temps.
H: De manera més imminent, volem endinsar-nos una mica més en el món audiovisual, perquè els pares ens ho demanen molt: volen més vídeos al nostre canal de Youtube.
Un desig de cara al futur?
S: Seguir amb aquesta línia de treball, que va donant els seus fruits.
H: Que El Pot Petit sigui cada cop més gran!
Article publicat al número 39 de D'estil.