0 items
El meu compte

Una estona amb Isaac Padrós

Isaac Padrós (Barcelona, 1979) és estudiant a la Universitat de Girona. Aquesta podria ser la història d’un vailet qualsevol, però Padrós és molt més que això. Té 40 anys i en fa cinc i mig que va quedar cec per un accident. La seva força de voluntat i esperit de superació s’han encomanat a tot el seu entorn. El setembre de 2019, va ser el primer invident del món a fer la volta a Menorca en caiac individual. És president de l’Associació Multicapacitats de Girona i té molts més projectes al tinter.

 

Vas patir un accident de trànsit fa 5 anys i mig que et va deixar cec. Què va passar?
Vaig picar amb el cap i, entre altres, em troben un traumatisme cranioencefàlic i una lesió cerebral (al sistema nerviós central) que m’afecta la vista, el sentit auditiu, el tacte, l’equilibri, la marxa... Tinc la part dreta del cos afectada. Tothom dóna per fet, quan em veuen amb el bastó i les ulleres, que només sóc cec. De fet, quan parlo amb companys que tampoc tenen visió, els dic: “Vosaltres teniu la sort que només no hi veieu”.

...I vas adoptar una filosofia positiva exemplar.

Quan pateixes un accident així, tots ens resignem, però, aleshores, entren altres factors: valors, aprenentatges, el que has viscut a casa i, sobretot, l’entorn. És el que fa que reaccionis! Aquesta reacció és un 60% individual i un 40% de l’entorn: família, amics, equips multidisciplinaris mèdics... Crec que les persones, més enllà de la seva discapacitat adquirida, durant el temps de “dol”, desenvolupen certa discapacitat psicosocial, encara que sigui temporal. A qui no li balli el cap després d’una situació com aquesta, no és humà! La incertesa, la inseguretat, les pors, els dubtes, creure que no serveixes per a res i que s’ha acabat tot... I, de cop i volta, no saps com, un dia comences a percebre un estímul diferent de l’entorn. Aquesta és, possiblement, l’espurna que et fa reaccionar!

 

“Ara sóc més reflexiu. Escolto diferent. Tinc més temps per escoltar i això em proporciona més capacitat d’anàlisi”

 

A banda de la discapacitat, què ha canviat entre l’Isaac Padrós d’abans i el d’ara?
Diuen que aquesta “espurna” ja la tenia abans. Sempre m’he considerat un lluitador, però ara sóc més reflexiu. Escolto diferent. Tinc més temps per escoltar i això em proporciona més capacitat d’anàlisi. Abans, vivia molt ràpid; ara visc més a poc a poc. A allò que faig, hi dedico atenció plena. Per exemple: he parat el mòbil perquè així estic al 100% per l’entrevista, i la resta ja vindrà després. Això em permet fer coses que mai m’hauria plantejat, com reptes col·lectius. Tu engegues el motor per motivar els altres, i quan notes que es motiven, tu encara poses una marxa més.

Vas crear l’associació Multicapacitats, que aglutina estudiants i exestudiants de la UdG amb discapacitat i persones conscienciades.
La idea comença un dia com avui, fent un cafè amb tres amics. Vaig a l’Hospital Santa Caterina, on em trobo amb companys amb dany cerebral adquirit però diagnòstics diversos (malalties degeneratives, ictus, etc.). A la rehabilitació, parlàvem tots plegats, i va passar una cosa molt maca: vam començar a quedar per esmorzar, per anar a la piscina... Vam veure que érem diferents però que podíem quedar per fer coses junts! Hi ha grans entitats i associacions arrelades al territori, de caràcter assistencial, però que se centren molt en l’individu i amb patrons o diagnòstics molt iguals: coixos amb coixos, invidents amb invidents...

O sigui, que no hi ha associacions transversals.
Efectivament! Un amic em va descobrir la Convenció dels Drets de les Persones amb Discapacitat de les Nacions Unides. És un tractat internacional que recull els drets dels discapacitats. Això té molta força! Arran d’això, vaig buscar quin era el Dia Internacional de totes les persones discapacitades (el 3 de desembre) i vaig proposar de fer una trobada a l’espai públic amb tothom qui volgués venir. Tots junts. I vam descobrir que tenim moltes coses a dir!

D’alguna manera, les administracions han aplicat el dilema de “Divideix i venceràs”. El que passa és que si els coixos, invidents, etc. van pel seu compte, són pocs i mai exerciran pressió. A Catalunya, hi ha 550.000 persones amb alguna discapacitat reconeguda. Som molts! Sempre reivindiquem –de manera positiva i constructiva– els drets de tota aquesta gent. Si hi comptem familiars i amics, en total, estem parlant de més d’un milió de persones! Som “multi” perquè som molts i diferents; i “capacitats” per enfocar-ho positivament: no parlem del que ens falta, sinó de tot el que podem fer!

 

“Estem acostumats a lluitar més que la mitjana de la societat per poder fer el mateix”

 

N’ets el president.
En sóc el president i un dels fundadors, però arribarà el dia en què tindré relleu. A la junta som 4 dones i 4 homes. Intentem que estigui formada per persones amb discapacitats diferents. Fa 2 anys que existim i ja som prop de 200 socis de 30 municipis diferents repartits entre les províncies de Barcelona, Girona i les Illes Balears. Vetllem pel compliment dels 50 articles de la Convenció de Nacions Unides i reivindiquem donar visibilitat a les persones amb discapacitat per normalitzar-ho: que em vegin circulant sol de manera autònoma des de casa a la universitat, normalitza!

Saps la quantitat d’herois invisibles que hi ha, al món? Companys discapacitats que cada dia es lleven, es dutxen, es vesteixen, surten de casa... amb les dificultats afegides que tenen. Trampegem cada dia molts inputs. Som una quantitat d’herois brutal! Estem acostumats a lluitar més que la mitjana de la societat per poder fer el mateix.

Parlem de la Kayak No Limits. Ets la primera persona invident a fer la volta a Menorca amb caiac individual! Com va anar?
Les sortides amb caiac van començar a Multicapacitats com una activitat més, adaptada, per poder sortir a la natura, gaudir de la llibertat de l’aigua... Es va convertir en una activitat habitual! Sempre anàvem amb caiacs dobles (una persona amb discapacitat i un guia), fins que, un dia, en Rai Puig (amic i guia de la Kayak No Limits) em va dir: “Has de provar un caiac individual”. De l’aigua, no en controles el moviment; pots interpretar la seva inèrcia i aprofitar-ho per ballar amb ella. I jo tampoc veig a venir les onades! Vam entrenar totes les situacions. A la primavera de 2019, vam anar de Llançà a Roses (més de 55 km) en un parell de dies. Era la prova de foc! El 22 de setembre, vam iniciar la volta a Menorca i, el 4 d’octubre, la vam acabar. Va ser molt dur, més mentalment que físicament. Una persona invident acostuma a ser metòdica: sempre fem la mateixa ruta, som molt previsibles, i haver de fer vida nòmada durant 13 dies, 9 d’ells a l’aigua...

 

“Amb l’ajuda adequada, podem arribar a fer coses que encara no s’han fet mai!”

 

Però te’n vas sortir!
Si! És un homenatge a tots els herois invisibles. Amb l’ajuda adequada, podem arribar a fer coses que encara no s’han fet mai! Això posa en valor el dret al lleure i a l’esport accessible: s’han de generar oportunitats perquè els discapacitats puguin practicar esport.

Parla’m una mica d’en Rai Puig.
És molt bon caiaquista, i fa anys que viu aventures i roda documentals pel món. Va anar de Vancouver a Alaska tot sol durant 90 dies, va fer una gran expedició a Papua... Però no ha sortit mai tant en premsa com amb la Kayak No Limits perquè una persona amb discapacitat ha fet la volta a Menorca. Si realment estiguéssim normalitzats, això no hauria estat notícia. Hem sortit a més de 57 mitjans!

 

 

Tinc entès que la Kayak No Limits no s’acaba aquí...
Té el subtítol “Menorca a cegues”. Hem deixat la porta oberta perquè qualsevol pugui fer reptes amb altres discapacitats. Imaginem-nos, per exemple, un “Eivissa després d’un ictus”, o un “Papua amb esclerosi múltiple”. Per què no?

Segur que tens més projectes al tinter.
Com a repte personal, estic estudiant Ciències Polítiques i de l’Administració; tinc el deure, l’obligació i la curiositat de conèixer com funciona l’administració per millorar polítiques socials i públiques per al col·lectiu de discapacitats. A més, amb la meva parella, aviat serem pares; l’experiència de Menorca serà una broma: ara ve el repte de veritat!

 

“Si els discapacitats realment estiguéssim normalitzats, la Kayak No Limits no hauria estat notícia. Hem sortit a més de 57 mitjans!”

 

Entrevista publicada al número 53 de D'estil.

Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment per al seu ús. Més informació aquí.

Top