0 items
El meu compte

Una estona amb Joana Santamans

“Intento mirar des de l’esperança”

 

Us ho confessarem: conversar amb la Joana Santamans ha estat un goig. I conèixer de primera mà un dels seus espais de treball, allà on pinta, allà on crea, també. Ella, el que diu, com ho diu, l’entorn on es fa, la seva mirada davant la vida... És tota una font d’inspiració! Com els retrats d’animals que pinta, que et deixen sense alè, et connecten amb la natura a l’instant i et recorden que el present és l’únic que tenim. L’únic.


Qui és Joana Santamans?

No ho sé ni jo! Aquesta és una pregunta que es pot anar fent qualsevol per anar revisant i aprofundint. Per a un artista, és una obligació fer-se-la! Per pintar o crear, has d’estar molt connectat amb tu, perquè la creació ha de parlar de tu; si no, no aportes res. Perquè l’art funcioni, ha de comunicar; per comunicar, ha de ser únic, i, perquè sigui únic, ha de parlar de tu, perquè ets un ésser únic. Jo sóc mil coses: dona; pintora; emprenedora; mare; constant i perfeccionista; poruga, de vegades; amb una alta percepció de l’ordre en l’espai...

 

“Per pintar o crear, has d’estar molt connectat amb tu, perquè la creació ha de parlar de tu; si no, no aportes res”

 

Per fer el que fas, has de tenir una mirada especial. Tu què veus, quan mires?

Des de petita, he estat molt sensible a la bellesa, els colors, els espais, les olors... I a la natura! No sé si és propi o adquirit a casa. El meu pare va muntar una granja de conills; vivíem enmig de la natura, i això em va permetre connectar-hi molt. I la meva mare és una persona molt sensible: últimament pinta aquarel·les, i havia fet escultura, ball i música. I sempre ha tingut la casa molt acollidora!

Jo intento mirar des de l’esperança. No faig purga dels meus fantasmes per purificar-me. Intento purificar-me fent ioga cada dia, caminant, portant una vida el més agradable possible... I intento transmetre això, precisament: la bellesa de la vida! Com l’antic ofici de pintor. M’agraden les mirades frontals, però centrades en l’essència. En aquest sentit, els animals estan molt connectats amb la seva essència i són fora del discurs humà sobre el futur i el passat, que ens fa perdre el present. Els animals es mouen per instint i per això estan més connectats al present. Això m’encanta, perquè encaixa molt amb la mirada “búdica”.

 

Gaspar Hernández sempre diu que el seu gat és el seu gran mestre!

Sí! Jo observo molt els animals. La meva gosseta és la primera que em rep a casa, amb alegria i entusiasme. Tenen molt ancoratge a la terra, fora de discursos. Jo intento captar això, no humanitzar-los. I trobo que els pelatges són divertits, a nivell pictòric: em permeten recrear-me més en la plasticitat, el color, la pinzellada... Al final, la temàtica no és tan important: tot és una excusa per barrejar colors i passar-ho bé amb la composició.

 

“Els animals estan molt connectats amb la seva essència i són fora del discurs humà sobre el futur i el passat, que ens fa perdre el present”

 

Com és el teu procés creatiu?

És una porta, un espai que crees. Per exemple, hem reformat la casa on som segons les nostres necessitats vitals; i me l’havia de mirar, sentir i imaginar-me aquí treballant. Faig el mateix amb les meves obres: em faig la idea de les dimensions, miro paisatges, faig fotografies i enquadraments, els contrasto amb Photoshop, miro colors, imprimeixo proves... De vegades, folro tota una habitació amb fotos! Somio desperta. Visualitzo, observo colors, com canvien quan es pon el sol. En el fons, faig un treball molt intel·lectual, que és més llarg que la realització final.

 

O sigui que, quan et poses a pintar, ja ets quasi al final del procés...

Exacte! Tinc moltes idees i una ment força desbocada, perquè he d’atrapar la idea, fer-la gran, meditar-la, expandir-la i realitzar-la. Hi ha gent que em diu: “quines mans tens!”, però, al final, les mans fan el que mana el cervell.

 

Meticulosa, a l’hora de pintar?

Sí. He de trobar un to físic, muscular i mental determinat; he de tenir energia i empenta, estar desperta, no sentir tensió ni estar nerviosa... De vegades, necessito fer una volta, mantenir una conversa engrescadora, ballar, moure l’energia... Equilibrar-me és una feina que he anat aprenent, que serveix per a tot i que, per pintar, em resulta bàsic. De vegades sóc una mica maniàtica i tot. Intento no ser-ho, perquè el temps ho pot empitjorar! [riu] Sóc capaç d’escombrar i netejar l’estudi unes quantes vegades abans de posar-m’hi; necessito una determinada atmosfera de llums, olors, netedat..., perquè, en el fons, et transformes en el canal del món de les idees cap al pla de la realitat, i abans has de desembussar les canonades!

 

“En el fons, faig un treball molt intel·lectual, que és més llarg que la realització final”

 

Et vas formar com a professora de ioga. Més connexió amb tu?

Durant deu anys, vaig fer ioga intensament, cada dia, i em va ajudar molt, perquè tinc tendència a angoixar-me. El patiment humà, cadascú el treu com pot. Quan era adolescent, em vaig adonar que passava més temps angoixada que en benestar, i vaig començar a fer dansa del ventre, pintura, ioga kundaliní... Em va anar molt bé! Ho vaig trobar tan complet que vaig voler aprofundir-hi; no per ser professora, sinó per tenir més consciència corporal a tots els nivells.

 

I què volies ser, de petita?

Moltes coses! Perruquera d’animals, decoradora/interiorista... Volia tenir un equip per fer coses tots junts, i sempre eren coses relacionades amb l’art, la natura i els animals.

 

Has viscut a Barcelona, Londres, Nova York...

Etapes! A Nova York, hi vaig estar tres mesos; a Londres, 1 any. Va ser un moment clau: vaig anar sola a l’estranger, amb una mà davant i una darrere, sense conèixer ningú. A Londres, vaig treballar en una cafeteria per aprendre l’idioma. Ja havia treballat tres anys de dissenyadora gràfica aquí i tenia el meu propi pis a Barcelona. Allà vaig sentir que el disseny gràfic no m’omplia del tot, i vaig atrevir-me a pintar. Recol·lectava flyers impresos i els pintava per sobre. Vaig omplir l’habitació de postaletes de 10x15. Vaig descobrir que m’encantava pintar! Per temes familiars, vaig tornar a Catalunya i vaig fer un postgrau de pintura a l’escola EINA, que va ser molt enriquidor. I llavors vaig començar a recollir fustes al carrer i a pintar-les; em vaig interessar per l’street art...

 

Tu no et cases amb cap estil...

Crear és crear! Quan vols començar, ho fas, bàsicament, a través de la pintura, però també m’agrada que tingui un punt d’escultura; per això jo utilitzo fustes gruixudes que no necessiten marc, per exemple. M’agrada la fusta perquè et connecta amb la natura. Abans recollia fustes, fustotes i marcs de finestres i els pintava. Només fa 8 anys que vaig començar a pintar a l’oli; no l’havia tocat mai abans: vaig mirar un tutorial a internet, vaig veure com anava i m’hi vaig llançar! Al final, és igual si és acrílic, oli, aquarel·la, fusta o tela; la qüestió és crear, comunicar!

 

Dit així, sembla simple...

Quan et poses a treballar, veus que no és tan complicat. Quan treballes amb la pintura, pintes i ja està. Hi haurà tècniques amb què et sentiràs més còmoda, però aniràs canviant, barrejant, provant altres experiències... L’oli té una potència de color que no té l’aquarel·la, però aquesta crea taques diferents, més espontànies i fluïdes. Qüestió d’anar provant i traient tabús! Pintar a l’oli es pot fer de mil maneres, amb mil ingredients (olis, dissolvents, pigments...) i amb acabats tan diversos que pots estar tota una vida investigant aquesta tècnica!

 

“Et transformes en el canal del món de les idees cap al pla de la realitat”

 

Quins referents tens? Com qui t’agradaria pintar?

Et puc dir Jean-Michel Basquiat (tot un referent per a la meva generació), Egon Schiel (com a il·lustrador), Banksy... I m’agradaria pintar com l’escola flamenca! Fa un parell d’anys, vam anar al Rijkmuseum (Àmsterdam) i em va encantar! Vermeer, Rembrandt, els germans Hubert i Jan van Eyck... La pintura flamenca té una il·luminació, uns colors i uns detalls que m’encanten. M’agradaria pintar com ells. O com Velázquez.

 

Ser mare t’ha canviat, artísticament parlant?

Encara no sé ni on sóc! [riu] La meva maternitat ha estat molt recent i, l’embaràs, molt millor del que m’imaginava: hormones positives, sense emmalaltir... M’he sentit molt a gust, creativa, connectada i amb molta energia! Ara tinc ganes de fer un llibre d’artista explicant com és sentir com creix la vida dins teu, una cosa al·lucinant i màgica! I com el teu cos s’hi va adaptant. En aquests moments, em sento igual de creativa o més.

 

Millor treballar per encàrrec o per tu?

Crec que he aconseguit crear l’univers Joana Santamans, de manera que els encàrrecs que m’arriben demanen una manera de fer molt meva. Jo vaig fent el meu camí. Ara, potser, vindran més temes de paisatge.

Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment per al seu ús. Més informació aquí.

Top