Una estona amb La Wäwä: "Vaig crear La Wäwä inconscientment, per expressar coses que vivia”
Alba Falgarona. La Wäwä. Aquesta figuerenca nascuda l’any 1985 és il·lustradora. I, què coi!, ho fa molt bé! Provinent d’una família d’artistes, va estudiar Belles Arts a la Universitat de Barcelona i actualment treballa com a il·lustradora al seu estudi, ubicat al costat dels Aiguamolls de l’Empordà.
La Wäwä és la criatura més adorable que ha parit en quasi una dècada de trajectòria artística, i, de fet, s’ha convertit en la seva icona, en el seu segell, en el seu altre “jo”. Amb ella (o sense) ha il·lustrat llibres, murals, programes festius, cartells, anuncis, mapes, samarretes, bosses, objectes decoratius i, fins i tot, etiquetes de vi o taules de surf. Si encara no coneixeu el que fa, no sabeu el que us perdeu.
Alba, què volies ser, de petita?
Crec que el primer record que tinc de quan era petita, el tinc amb uns llapis i uns retoladors de colors a les mans. Sempre he dibuixat. De totes maneres, recordo una època en què cada dia volia ser una cosa diferent. Vaig passar de voler ser arquitecte a membre de Green Peace o escriptora, per exemple. Però, amb els anys, em vaig anar decantant cap al dibuix i la pintura.
Dus l’art a la sang. Et ve de família, de fet...
A les parets de casa, recordo haver-hi vist, sempre, quadres del meu pare i del meu avi. Tant un com l'altre dibuixaven molt i, per a mi, van ser uns grans referents. Recordo com em mirava els seus quadres amb la boca ben oberta, i que em quedava molt impressionada observant els detalls i el realisme que desprenien. I els diumenges, amb el pare, dibuixàvem plegats. De fet, sempre he pensat que aquesta manera que tinc de dibuixar, tan neta i polida, em ve d'ell. He tingut molta sort, a casa! Em van fer despertar la sensibilitat des de ben petita: per la música, per l'art, per la muntanya, per una posta de sol... Gràcies a això sé valorar els petits detalls, i suposo que, gràcies a això, també, m’he volgut dedicar a aquesta professió.
De què parlen les teves il·lustracions?
Hi ha il·lustradors que il·lustren moments diaris, més quotidians, o contextualitzats, com la Pilarín Bayés; d’altres, com la Paula Bonet o jo mateixa, intentem explicar el que vivim i sentim nosaltres mateixes, tot i que, amb els anys, t’adaptes al que et demanen els clients i també acabes contextualitzant moltes il·lustracions.
I com portes aquest esforç d’adaptació que et demana el client?
El cert és que cada vegada tinc menys temps per dedicar-me a projectes personals, i la majoria de les hores de treball les dedico a realitzar encàrrecs, però ho porto bé, perquè, al cap i a la fi, és la meva feina i m’encanta. Abans de posar-m’hi, potser em fa mandra, però, un cop em submergeixo en el treball, en gaudeixo al màxim i n’aprenc molt. Sempre intento aprendre de tots els encàrrecs que em fan! I ja se sap: a qualsevol feina, sempre hi ha aspectes que no t’agraden tant.
“A casa, em van fer despertar la sensibilitat des de ben petita: per la música, per l'art, per la muntanya, per una posta de sol...”
La teva és una feina completament artística, i treballes des de casa. Com t’organitzes? T’imposes un horari?
Sí, cada vegada més. Al principi no ho feia, però era una bogeria. Em posava a treballar tant un dilluns a les set del matí com un diumenge a les deu de la nit, i ho he hagut de regular perquè acabava boja. En el meu cas, la passió i la feina es barregen molt, però he après que és necessari aturar-se. Sóc molt metòdica i començo a treballar d’hora, però a les set de la tarda procuro plegar, i, durant els caps de setmana, intento fer altres coses.
El que està clar és que una feina com la teva no la pots fer si no t’agrada... O si?
No, perquè es nota molt. Si mires un dibuix, veus de seguida si està fet amb cura i estima o no, i això no ho pots perdre mai.
El que no només no has perdut, sinó que has aconseguit forjar és un estil propi: tothom que et coneix i veu una il·lustració teva, sap que és teva, i la Wäwä t’ha ajudat molt, en aquest aspecte. D’on surt aquesta nina tan adorable?
Crec que la vaig crear inconscientment, per expressar coses que vivia. La Wäwä va néixer quan vaig acabar la carrera, en un moment en què estava buscant com ficar-me dins d’aquest món, i, sense voler, em va sortir. Suposo que tenia coses a dir i la manera més fàcil que vaig trobar per fer-ho va ser a través seu.
Ella, com suposo que tu mateixa, ha anat mutant.
I tant! Ara veig dibuixos del principi de la meva carrera i em sembla impossible que els hagi fet jo, quasi en renego, però és bonic veure com avances. I em fa gràcia perquè molta gent em diu que les Wäwës s’han fet grans, com jo, i jo també ho penso. Abans, quan vaig començar, que tenia 24 anys, eren molt més infantils, i ara, que en tinc 32, són molt més madures.
Si em permets la gosadia, a mi m’agrada pensar que, les teves, són il·lustracions per a adults...
Jo també ho penso. Excepte si em demanen dibuixos per a un conte infantil o per algun producte destinat als més petits, les meves il·lustracions, tot i ser meloses, tenen un missatge de fons dur, més adult.
“Aquí tenim un ritme molt constant i sempre hem de fer, fer i fer. Al Nepal he après a contemplar, a mirar, a no fer res, i a estar amb mi mateixa.”
Parla’ns una mica de la tècnica que utilitzes.
Vaig començar amb l’acrílic, i ara ja fa molts anys que treballo amb el llapis i l’aquarel·la perquè és amb el que em sento més còmoda, tot i que barrejo una mica, i jugo amb les línies, les textures...
Has fet murals a restaurants, botigues, biblioteques, escoles, habitacions infantils de cases particulars... Però n’acabes de fer un de ben especial, també en una escola, ben lluny de casa...
Sí! He fet un mural en una escola del Nepal! Fa temps que pensava a viatjar i poder aportar el que sé fer en un altre racó de món, i també fa temps que tenia ganes d’anar al Nepal, així que vaig tenir la sort de poder contactar amb una ONG que es dedica a reconstruir escoles a la zona on hi va haver el terratrèmol i hi he estat aquest setembre. Durant una setmana, vaig estar en un poble, on era l’única turista, treballant en el que em van demanar: un mural educatiu amb lletres nepaleses i traduït a l’anglès que també servia com a element decoratiu.
Què n’has après, d’aquesta experiència tan particular?
Quan acabava la feina a l’escola, com que estava sola i en un lloc desconegut totalment diferent del nostre, no sabia què fer i m’estressava. Aquí tenim un ritme molt constant i sempre hem de fer, fer i fer. Al Nepal he après a contemplar, a mirar, a no fer res, i a estar amb mi mateixa.
Algun projecte proper que ens puguis desvetllar?
Estic preparant una exposició col·lectiva molt bonica que em ve molt de gust presentar. Serà a Figueres, al mes de gener, i implicarà més de trenta artistes d’arreu de Catalunya. Ara hi estic posada; en això i en un llibre.
I el teu calendari? Amb tres edicions, ja és un clàssic!
També l’estic preparant, perquè tothom me’l demana i gaudeixo molt fent-lo. Els dos primers van ser recopilacions d’il·lustracions fetes durant el darrer any. Per a mi era una manera de fer (i veure) un resum dels darrers mesos, una manera de copsar la meva evolució personal i professional. I aquest any, si tinc prou temps, n'hi haurà dos: el recopilatori i un altre que contindrà il·lustracions d'ocells fetes expressament per a l’ocasió. Aviat els podreu veure!
“Les meves il·lustracions, tot i ser meloses, tenen un missatge de fons dur, més adult.”
En tot cas, seguirem les teves xarxes socials amb atenció (i el teu web) perquè no ens despistem en cap moment. Gràcies, Alba! Gràcies, Wäwä!
Entrevista publicada al número 43 de D'estil.