Una estona amb Luz Rello: “Tenint confiança en un mateix i treballant intensament un pot arribar a ser qui vol ser, amb independència de la dislèxia o qualsevol altra dificultat”
“Apassionada per la gent, la investigació i les aplicacions útils. Intenta combinar aquestes passions tant com pot”. Així s’autodefineix al seu perfil de Twitter la jove investigadora Luz Rello (Madrid, 1984), una aficionada a la pintura, la fotografia i la jardineria que el 2013 es convertí en la primera espanyola a rebre l’European Young Researchers' Award.
Són les set de la tarda d’un calorós divendres d’agost, la una del migdia a Pittsburgh (EUA), on Rello està realitzant el seu postdoctorat actualment. Però es veu que a la Carnegie Mellon University no saben què són les vacances i ja sento com em telefona des de l’altra banda de la pantalla. Puntual, com un clau. I apassionada, efectivament, o així ho manifesten la seva veu i la seva mirada, que, tan motivades com motivadores, m’avancen que tinc al davant una d’aquelles persones que deixen petjada.
“Durant els primers anys d’escola, creia que no era intel·ligent; no entenia què passava, i pensava que no acabaria la primària”
Qui és Luz Rello i quina ha estat la seva trajectòria fins ara?
A Madrid vaig tenir una infància i adolescència normals, amb l’excepció de la dislèxia. Durant els primers anys d’escola creia que no era intel·ligent; no entenia què passava, i em pensava que no acabaria la primària. Però va resultar que sí, que es podia resoldre amb entrenament. Un cop acabats el col·legi i l’institut, vaig estudiar Lingüística a la Universidad Complutense de Madrid, que em va oferir una explicació més global del que és el llenguatge humà. Les assignatures relacionades amb el processament del llenguatge natural, tot el que té a veure amb llenguatge i intel·ligència artificial, em van fer pensar que hi havia d’haver una manera de poder modificar el llenguatge de manera automàtica utilitzant el format digital, ara que tot ho és, de digital. Vaig viatjar fins a Anglaterra amb una beca de La Caixa per estudiar un màster en Processament del Llenguatge Natural i Tecnologies del Llenguatge Humà, i allà vaig començar amb la part de tecnologia. Ja a Barcelona, vaig començar un doctorat en Ciències de la Computació, al Departament de Tecnologies de la Informació i la Comunicació, enfocat a contribuir a millorar la dislèxia. Els resultats significatius de millora, tant de lectura com d’escriptura, que vam obtenir els vam començar a integrar en aplicacions comercials que estan online.
I què hi fas, ara, a Pittsburgh?
Arriba un moment en què t’adones que tot això està molt bé, però no és sostenible, perquè està fet amb pressupost zero. El que rep un becari avui, a Espanya, només li permet subsistir, i no existeix l’estructura que faci que això sigui escalable d’una manera global i pugui arribar a més persones. L’any passat, Ashoka, que és una organització internacional que financia projectes socials que han de ser sostenibles, em va concedir l’Ashoka Fellow, una ajuda per tirar endavant una empresa social per tal que arribi al màxim de gent possible. I, paral·lelament, m’oferiren treball aquí, a Carnegie Mellon, al Department de Computer Science, on treballem per fer una aplicació més global que, a part de facilitar la lectura i l’escriptura, també detecti aquest tipus de dificultats i permeti, mitjançant l’aprenentatge automàtic, plantejar una educació molt més personalitzada. O sigui: es tracta de fer una aplicació que talli amb la dislèxia de manera definitiva, que permeti detectar si els nens corren el risc de patir aquestes dificultats i, en cas afirmatiu, els ofereixi un entrenament lúdic per tallar d’arrel el problema, abans que fracassin. Ara estem millorant les aplicacions i desenvolupant aquesta investigació per poder-ho enllestir, i, amb Ashoka, portar-ho d’una manera sostenible a les escoles espanyoles. D’aquí poc vaig a Barcelona, on fundaré una empresa social, amb la intenció que esdevingui una fundació.
És gaire habitual, la dislèxia?
La dislèxia afecta, aproximadament, un 10% de la població. Segons dades del Ministeri, es calcula que un 4% del fracàs escolar es deu a la dislèxia, però, lamentablement, s’acostuma a detectar quan el nen ja ha fracassant a l’escola.
“Res és impossible, però potser cal buscar una manera creativa de fer-ho possible, cal crear el propi camí de solució”
Al llarg d’aquesta trajectòria has rebut prop d’una vintena de premis, beques i reconeixements; l’últim, haver estat escollida per la revista MIT Technology Review com a un dels deu joves innovadors espanyols menors de 35 anys que, amb els seus projectes, s’enfronten als grans problemes que afecten la societat actual. Què sents en ser mereixedora d’aquests guardons?
La veritat és que jo ho visc amb moltíssima responsabilitat. Recordo, per exemple, que, en rebre l’European Young Researchers’ Award, vaig sentir molta pressió per part dels meus companys i de la comunitat científica. Penses que, si t’han donat un premi com aquest, el que has de fer ha de ser molt bo, i cada vegada millor, que no pots fallar ni anar enrere. Aquestes coses són una arma de doble tall.
El teu cas és encara més sorprenent i admirable si tenim en compte que tu mateixa has viscut les dificultats de la dislèxia. No hi ha impossibles si un s’ho proposa?
Aquesta és una resposta molt complicada, perquè tampoc vull donar falses expectatives a les famílies que tenen nens amb dislèxia. Existeixen molts casos diferents, i molts graus. S’ha de tenir molta força de voluntat, molta constància. Si et dic les hores que treballo al dia, no t’ho creus! Penso que hi ha moltes maneres de fer les coses. No hi ha impossibles, però s’ha de buscar la manera que permeti fer-ho possible, i potser aquesta manera encara no s’ha descobert. Així és com ho sento, i no parlo només de la dislèxia, perquè totes les persones que conec que han superat una dificultat no l’han superat del mode que s’esperaria que ho fessin. Tinc una amiga aquí, a Carnegie Mellon, de més 50 anys que és completament cega. És molt bona i ha creat molts sistemes per a cecs. Ella va aprendre a viure amb la ceguesa d’una manera diferent a la que, potser, en el seu temps, s’hauria esperat (o sigui, aprenent Braille i a orientar-se bé). Res és impossible, però potser cal buscar una manera creativa de fer-ho possible, cal crear el propi camí de solució.
Tu vas viure la dislèxia en secret durant molt temps, oi?
Sí, com tanta gent avui en dia. De petit no saps què passa; penses que no ets intel·ligent, perquè veus que encara que treballis molt no tens el mateix resultat que la resta, i ho vius com una mancança, alhora que amb molta incertesa i confusió, perquè tu no saps que tens el problema. Quan llegeixes, creus que llegeixes bé, encara que ho facis malament, i, quan escrius, igualment; no pots confiar en la teva percepció. A més, quan et fas gran i comences a superar el problema, la teva percepció és la mateixa; no ets conscient que estàs millorant. Jo, de gran, vaig començar a treure bones notes i vaig pensar: “Ja està, ara no se n’assabentarà ningú!”. Però, en començar el doctorat, el meu exsupervisor, Ricardo Baeza-Yeats, una de les persones més intel·ligents que he conegut mai, em va dir: “O pares més atenció quan escrius o no et podré seguir dirigint la tesi, perquè no puc seguir corregint-te els textos”. Jo havia arribat fins allà perquè havia treballat molt, però en aquell moment vaig arribar al meu límit i vaig haver de confessar-li-ho. Va ser ell qui em va proposar que canviés el tema en què estava treballant, que era més tècnic, i em dediqués a aplicar tots els aprenentatges que havia anat adquirint per ajudar gent com jo. De tota manera, el que jo he viscut no és especial. Hi ha molts nens i joves que no volen reconèixer que són dislèxics.
“El que jo he viscut no és especial. Hi ha molts nens i joves que no volen reconèixer que són dislèxics”
I com ho vius ara?
Avui, ho visc... A mi m’agradaria viure-ho com quelcom positiu! És cert que m’agradaria dedicar menys temps a llegir i entendre els textos, però també ho és que això m’ha beneficiat: m’ha ajudat a desenvolupar altres tipus d’estratègies, a pensar d’una altra manera, a ser més ràpida en altres coses. Ho intentes compensar. Crec que puc dir que ho visc bé. M’he doctorat i sóc aquí; per tant, estic bé!
Quin diries que ha estat el major aprenentatge que has adquirit a hores d’ara, als teus 30 anys?
No té a veure amb la dislèxia ni amb la investigació. El 2010 vaig estar dos dies a la UVI. Un metge em va donar un fals diagnòstic i em va dir que havia patit un vessament cerebral i que podia morir en pocs dies. Ho vaig viure sola, sense la família, perquè era a Anglaterra. Crec que l’aprenentatge vital més gran que he fet va ser llavors. Vaig aprendre a donar importància a les coses importants i a relativitzar les que no ho són. Vaig trigar molt a recuperar-me, però, en tornar a estar bé del tot, tenia una energia increïble, una energia que es va anar mantenint al llarg dels anys i que havia passat a formar part de la meva personalitat. Vaig entendre que aquell fet m’havia canviat la vida.
Quin consell donaries a les persones que tenen dificultats de lectura i escriptura?
Que tinguin confiança en elles mateixes, perquè, quan tens dislèxia, és el que et falta. Als nens els diria que l’escola sembla el pitjor del món, quelcom que no s’ha d’acabar mai, però s’acaba. I també els diria que, després, aquestes dificultats no són un problema, perquè pots utilitzar la tecnologia per a tot (correctors, dictats...). Crec que tenint confiança en un mateix i treballant intensament un pot arribar a ser qui vol ser, amb independència de la dislèxia o qualsevol altra dificultat.
En quins projectes estàs involucrada ara?
En aquests moments, des del punt de vista de la investigació, estic treballant en dos projectes: fer un detector de dificultats de lectura i escriptura usant jocs (ja tenim resultats preliminars i una prepatent) i fer una aplicació que integri tot el que hem après al llarg del temps sobre com millorar la lectura i l’escriptura a través de jocs. I, des del punt de vista de l’emprenedoria, volem integrar tot això en un model sostenible perquè pugui arribar al major nombre de persones possible al menor preu possible. Entremig, hi ha la unió de les dues coses: Change Dislexia, que és com es dirà la organització.
“El meu lema vital, que vaig adoptar de l’escriptor Dominique Lapierre, diu que tot el que no es dóna, es perd”
Has escrit contes i articles de caire literari i una obra de teatre titulada Blancanieves y te sacarán los ojos. També tens un blog. Escriure és una de les teves aficions?
No, en realitat, no! Els contes i els articles els vaig escriure fa temps, i crec que eren una manera de desfogar-me. Blancanieves y te sacarán los ojos és una obra de teatre sobre les injustícies, sobretot sobre el masclisme d’aquesta societat. Quan la vaig escriure tenia 21 o 22 anys, aquella edat en què comences a enfrontar-te al món i t’adones que és molt difícil com a dona, que no et tracten igual. Quant al blog, crec que també és per desfogar-me, tot i que ara el tinc privat per recomanació dels meus superiors. Fa temps que no hi escric. La veritat és que, en aquests moments, no em queda temps per a hobbies. La meva vida social es limita al meu marit, i fins i tot ell es queixa que tinc poc temps! Des que vaig començar la tesi el 2010, he estat treballant moltíssim. La investigació requereix moltes hores, i he sacrificat moltes coses. M’encanta la gent, per això la investigació que estic fent és per a les persones. Espero que Change Dislexia em permeti estar més unida a elles.
Quins són els teus plans de futur més immediats ? Retornaràs a Espanya?
És complicat. A mi m’agradaria, però el meu marit també és investigador i, a Espanya, la investigació està molt malament. Ell podria tornar a Barcelona, però no li garanteixen res, i, en canvi, aquí li acaben d’oferir un lloc de treball. Jo sí que tornaré per Change Dislexia, però no sé per quant de temps. A llarg termini, depèn: si a Espanya van bé les coses, ens hi quedarem; si no, on funcioni. Som flexibles. Ara, de moment, vaig a cavall entre Estats Units i Espanya.
Què no t’han demanat mai en una entrevista i t’agradaria que et demanessin?
El meu lema vital, que vaig adoptar de l’escriptor Dominique Lapierre: “Tot el que no es dóna, es perd”.
Un desig?
Que la visió de la dislèxia canviï i poder ajudar a provocar aquest canvi. Change Dyslexia!
Entrevista publicada al número 35 de D'estil.