Una estona amb Marc Capdevila
Marc Capdevila neix el dia de Reis de l’any 1966 a Vic, tot i que fa anys que viu a Tona amb la seva família. És un escriptor novell però amb experiència, d’aquells que escriuen igual que respiren. Va començar a traçar relats fa vint anys a mode d’experiment, perquè és un gran lector i “volia veure què passava” si ell es col·locava a l’altra banda, a la de l’autor. I el que va passar (era previsible) és que es va divertir molt. Des d’aleshores, no ha parat, ni d’escriure ni de llegir. Li encanta Thomas Mann, i ara li ha agafat fort amb Philip Roth, però també es cruspeix llibres i llibres de literatura catalana. De fet, s’acaba de llegir Massey Ferguson 35, d’un escriptor de Taradell anomenat Antoni Pladevall amb el qual confessa sentir-se bastant identificat com a autor.
Professionalment, però, Marc Capdevila no es dedica a les lletres, sinó a la gestió i administració d’empreses, disciplina de la qual n’és titulat, a més de llicenciat en humanitats. Ara bé, si l’hem de fer triar, diu que escull a l’acte, sense manies: es queda amb les lletres, perquè són la seva passió, el que li dóna satisfaccions, el que li dóna vida.
Però tornem a Tona, perquè és precisament aquest poble d’Osona l’escenari de la seva primera novel·la: Aigua pudenta, editada el passat mes de juny per Cossetània Edicions. El primer treball que va publicar fou un text breu, Hipotermia, en un recull de relats en llengua castellana, i també escriu articles d’opinió per al setmanari El 9 Nou.
Amb Aigua pudenta (que, per cert, diu no haver-la tastat mai), reviu la història de la postguerra a Tona, una història que el va portar a guanyar el dinovè Premi de Narrativa Sebastià Joan Arbó.
Seiem amb aquest home metòdic i disciplinat abans de dinar, a migdia, per parlar una llarga estona sobre literatura, sobre literatura i sobre ell, tot i que a ell el que li agrada és parlar del fet d’escriure i, és clar, escriure i reescriure. Faltaria més!
He llegit que la literatura és per a tu una manera de donar via lliure a les teves inquietuds. El fet que hagis escrit Aigua pudenta significa que una de les teves inquietuds és la memòria històrica?
Més que la memòria històrica, el que em preocupa és la memòria, la pèrdua de memòria, perquè, a mida que et vas fent gran, el que et queda són els records i, si els perds, ho perds tot. Això sempre m’ha preocupat i, certament, m’horroritza pensar que algun dia pugui arribar a patir alguna malaltia degenerativa com la que pateix el protagonista, que té Alzheimer. En aquest cas, no crec que valgui la pena seguir vivint, de veritat.
Dius que sempre t’ha preocupat el tema de la memòria. Va ser a partir d’aquesta idea que vas desenvolupar tota la novel·la?
No ben bé. Jo, quan començo a escriure, procuro tenir una idea clara, un personatge, un escenari..., ho vaig encaixant tot i acaba soirtint. En el cas d’Aigua pudenta, m’atreia molt la idea d’escriure una novel·la que passés a un balneari de Tona, perquè és el poble on visc i, alhora, és un lloc que va tenir molta importància com a punt d’estiueig durant la postguerra. De fet, n’hi havia quatre, i jo visc a cent metres d’un dels pocs que queden.
A banda d’aquest espai vertebrador, en aquest relat has barrejat realitat i ficció. Quines fonts documentals has utilitzat per reflectir la realitat de la postguerra a Tona?
La veritat és que molt poques. Vaig utilitzar un llibre d’un historiador de la comarca que es diu Pladevall per situar-me en l’ambient de la Tona de la postguerra, però m’he nodrit principalment d’anècdotes de gent gran del poble, de records dels meus avis i, sobretot, del que m’ha explicat el meu pare. En realitat, el personatge central de la novel·la està, en certa manera, inspirat en ell: pel llenguatge que utilitza, per la manera que té d’expressar-se, pel tema de la sega... Aleshores, entre els records del meu pare, els balnearis, l’ambient de postguerra i el tema de la pèrdua de memòria he fet un assemblatge i n’ha acabat sortint una novel·la, que he de dir que no pretén ser històrica, sinó de ficció amb pinzellades històriques, perquè aquestes darreres m’han servit per donar-li cohesió a l’obra.
A la teva obra hi apareixen dos personatges centrals: en Quel, que s’esforça per recordar la seva història abans que l’Alzheimer se li endugui la memòria, i en Maquis, que vol oblidar aquell episodi de penúries. Té alguna intencionalitat específica aquesta dualitat?
Totalment. Aquesta era la idea: transmetre que el que vol preservar els records s’està quedant en blanc i, en canvi, el que té la consciència carregada de culpa i voldria oblidar, no fa net de cap manera. T’he de dir, però, que aquesta és una idea que vaig desenvolupar sobre la marxa, a mida que anava descrivint.
Al llibre conviuen dos narradors que es van alternant a cada capítol. Com has aconseguit encaixar aquesta peripècia sense que es faci estrany pel lector?
Aquest fet em va obligar a reescriure mig llibre, a anar endavant i tornar enrere, i així fins que em va lligar tot. Però t’he de dir que aquest és un dels exercicis amb els quals aprens més a escriure, n’estic segur. Certament, qui tingui mandra de reescriure, que es dediqui a una altra cosa.
I quan trobes el final del final del procés d’escriure?
Inevitablement, quan el llibre ja està publicat, perquè aleshores ja no hi ha volta de full. Però, mentre no ho està, la tendència és anar retocant aspectes, fins i tot l’estructura del llibre. En certa manera, una obra escrita és com un vi, que quan més temps passa, millor queda.
Quan t’hi poses?
Ostres, a tothora!
És dels que duus el bloc a la butxaca per no deixar passar la inspiració?
Amb el bloc a la butxaca, no, però quan tinc una idea me l’apunto de seguida. De vegades, m’he llevat a la nit per apuntar-me alguna idea inesperada, o, sense anar més lluny, puc dir-te que el final d’Aigua pudenta se’m va ocórrer un dia mentre estava parat a un semàfor. Vull dir-te que, quan fas alguna cosa per vocació, sempre estàs connectat, sempre. Me’n recordo que, quan anava a nedar, fins i tot escrivia paràgrafs sencers dins l’aigua.
La teva obra va rebre el Premi Literari Sebastià Joan Arbó. En canvi, fins tres anys després no ha vist la llum. Què ha originat aquesta demora en la publicació?
Ostres, això em va desanimar molt. Vaig guanyar el premi, es va fer l’acte pertinent a Sant Carles de la Ràpita, però no hi havia manera que publiquessin la novel·la. Tothom es passava la pilota i ningú feia res. Al final, gràcies a la via política, vam aconseguir moure el tema i publicar el llibre, però he estat jo qui ho he mogut tot.
Quina acollida està tenint la novel·la?
L’editorial està contenta, però la veritat és que ara estic més preocupat pensant com publicaré la meva següent novel·la que pensant en els resultats d’aquesta, perquè estem en un molt mal moment i m’adono que vendre literatura té poc a veure amb la qualitat i molt a veure amb una bona campanya de màrqueting. El problema, doncs, és que els escriptors amateurs com jo no hi podem accedir, a aquesta segona via, o, almenys, ho tenim molt més difícil. D’alguna manera, amb Aigua pudenta tinc la sensació que hem fet tot el que hem pogut per promocionar-la i ara ja ha de caminar sola.
I per quan la segona novel·la?
Està escrita des de fa un any i és una història sobre la crisi a partir d’un constructor que pren el paratge de Sau com a teló de fons.
Continues bevent totalment del teu entorn...
Sí, perquè és el que millor conec.
Què creus que és el millor que et podria passar com a escriptor?
Guanyar el Nobel! No, si parlem en termes realistes, em quedo amb el fet que m’associessin a bona literatura.
Entrevista publicada al número 15 de D'estil.