Una estona amb Meritxell Neddermann: “Si estàs tocant i no t’hi va res, perds, estàs fora del joc”

Com totes les bones històries, aquesta comença en un dia plujós. Em trobo amb la Meritxell Neddermann a la Barcelona gòtica, just darrere de la catedral. A les 11 del matí, i ni una ànima. Només el tamborineig inconstant de la pluja, i un cel apagat, incert. La Meritxell (Vilassar de Mar, 1990), noia de somriure fàcil i alegre, és una de les veus que despunten al panorama musical català. Pianista i cantant, ha passat per tot un periple formatiu i professional estatunidenc abans de tornar a casa... i triomfar-hi!

Véns de família de músics: ets germana de la cantautora Judit Neddermann, la teva mare i una tieta van promoure l’Aula de Música de Vilassar de Mar... Valgui la broma: estava cantat, que et dedicaries a la música?

No sé si ho estava, perquè tinc una germana que és lingüista, per exemple. Hi vaig anar a parar de manera orgànica. No vaig decidir “estudiaré música”, sinó que, mica en mica, hi vaig anar dedicant hores i més hores, em vaig presentar al Grau Superior, i així va ser. No va ser una decisió meditada, com quan dius “hi vaig!”, sinó que me’n vaig adonar un bon dia, que estava fent música.

Comences al Conservatori, a Catalunya; vas a parar a Boston, i toques a Nova York, d’on beus molt de les influències de gòspel, jazz, soul... Tenies clar que te’n volies amarar, abans d’anar a fer les Amèriques?

Sí! M’encantava i em cridava molt. A casa de la meva mare sempre escoltava aquesta música i, quan va sortir l’opció d’anar als Estats Units, jo ja volia marxar a algun lloc. Va ser com un benentès vital, perquè, de cop, me n’anava al país d’on sortia tota aquesta música sense decidir-ho del tot: va venir sol. Després, és clar, ja vaig prendre les decisions acadèmiques.

I allà, vas descobrir què és “cantar i tocar amb l’ànima”...

En aquell moment, tocava més que cantava. Diguéssim que la part acadèmica té menys importància: o toques amb tot, o estàs fora. És supervivència! Sobretot a Nova York, si estàs tocant i no t’hi va res, perds, estàs fora del joc. Has de sobreviure, allà, i tot el que això comporta. Per això la tradició del gòspel m’encanta, perquè també has de tocar amb tot el teu ésser. És una cosa tan important que no es parla; és molt evident. Algú que no s’entrega totalment a la música que està fent és insuls. Aquesta passió i profunditat les vaig veure per primera vegada allà.

El 2017, tornes aquí...

Va ser difícil, i, al principi, em va costar, després d’estar-me 7 anys fora, en una etapa –dels 20 als 27– que implica molta formació i creixement personal. Però Barcelona m’agrada molt, la qualitat de vida que hi tens, la socialització... Ara ja estic totalment “readaptada”!

1. 
2. 
3. 

Has obert nous camins, aquí: has tret el CD de nadales Present, amb la teva germana Judit; ets professora del Taller de Músics... I ara no només toques el piano, sinó que també cantes. Com has viscut el canvi?

És molt bèstia! És una sensació de despullar-se del tot, i encara estic en el procés. A Nova York, ja havia començat a cantar en alguns grups, però, en escriure les meves cançons, sentia la necessitat de cantar-les, de despertar-me totalment com a ésser vibrant. Respecto molt els cantants. Implica obrir-se totalment i, alhora, mantenir-se’n al marge. Per exemple, si cantes alguna cosa que et fa plorar, has de mantenir un punt de separació amb el que estàs fent però, alhora, ser-hi molt a dins. És un procés molt catàrtic, molt potent.

Pregunta punyetera, aleshores: piano o veu?

Ara mateix, al 2020, et diré que piano; i crec que sempre. Des de ben petita, tenia clar que el meu instrument era aquest. Sento que la veu encara no és tot el que vull dir. Amb el piano, m’expresso molt millor, crec.

Vas cometre l’heroïcitat de publicar el teu primer treball en solitari el precís cap de setmana en què es va confinar tot Catalunya (el 13 de març de 2020). No tothom ho pot dir!

És el primer treball que he tret, i no el puc comparar amb d’altres. Per a mi, hi ha hagut molt bona resposta. Algunes persones m’han comentat que el CD els ha ajudat a passar millor el confinament. No era l’objectiu, però prefereixo que poques persones hagin passat millor el confinament que no pas que el treball hagués aparegut enmig de mil altres coses i passat mig desapercebut com un disc tranquil de piano.

Hi cantes en català i en anglès. Tens plantejat d’enfocar els teus discos en aquestes llengües?

Mira, precisament, estic sortint amb un noi argentí, i ara em surt molt cantar en castellà! En anglès, em resulta més fàcil parlar de coses; crear una lletra en català, en canvi, és més cru. En anglès, potser perquè no en sé tant, puc fer construccions diferents i crear, potser, cançons menys emocionals. Les cançons en català, en canvi, em surten més de l’estómac, amb més densitat. I, en castellà, em surten coses més juganeres. Però no descarto res, en un futur!

Al The backyard of the castle, ho has donat tot. Què ens queda, doncs, per als propers treballs?

Jo no ho veig com un buidar fins a omplir la quota, sinó que l’artista és un canal i, la font, infinita. No trobo que hi hagi un límit. M’he buidat? Sí i no, perquè hi ha coses que puc expressar de la manera que jo sento, però cadascú sent d’una manera diferent: la lletra, la música... Jo mateixa, creativament parlant, tinc èpoques en què tot flueix i d’altres en què no tant. No tinc la sensació d’haver-me buidat, doncs; al contrari: em van venir moltes ganes de fer més coses!

Parlem-ne, doncs. Tens, ara mateix, algun projecte entre mans?

Com que la producció del disc va durar un any i mig, tinc demos d’altres coses, estic explorant altres sonoritats, escrivint lletres... Tinc un paquet preparat per poder produir i presentar! No sé els timings, però no crec que trigui gaire temps.

I un projecte d’aquells per realitzar algun dia a la vida?

Sí: m’encantaria fer concerts amb quatre o cinc saxos i quatre o cinc veus, baix, percussió... creant textures i quelcom molt simfònic! Oh, m’encantaria! I amb dues bateries! Seria el meu somni!

Entrevista publicada al número 54 de D'estil.

Twittear