Una estona amb Mohamed El Amrani: “Jo volia resoldre problemes a partir d’un concepte tan pràctic com recuperar el diàleg real del carrer”
Són les dotze del migdia d’un dissabte de gener. M’espero a la porta de la seu de la Xarxa de Convivència de Roses. Fa una tramuntana d’aquelles que et deixa estassat, i en Mohammed El Amrani, fundador i màxim activista d’aquesta entitat, no arriba. De fet, però, no m’estranya. Fa anys que el conec i sempre s’ha caracteritzat per estar a tot arreu a tothora. Així, és difícil ser puntual. Però me n’alegro, perquè segur que és per una bona causa.
Quan va començar a col·laborar, de ben jovenet (més encara que ara, que en complirà 23), amb l’Àrea de Joventut de l’Ajuntament de Roses, vaig sentir que algun dia faria alguna cosa gran. I, de moment, no m’he equivocat: el 2013 li van atorgar el Premio Joven Emprendedor i, l’any passat, el Premi Fundació Príncep de Girona. I és que en Mohamed és un d’aquells que sempre –sempre– ha viscut amb passió, i que sempre –sempre– ha tingut moltes inquietuds, les quals s’han traduït en múltiples col·laboracions, idees i projectes. Li costa dir que no, i això el porta a estar sempre embolicat.
“L’any 2013 vam guanyar el Premio Joven Emprendedor, de la Universitat Europea de Madrid, i, l’any passat, em van concedir el Premi Fundació Princep de Girona en la seva categoria social”
Li envio un WhatsApp per avisar-lo que em començo a congelar. Està a punt d’arribar, em contesta. Pocs minuts més tard, ja som dins la seu, a punt per començar aquesta entrevista.
És complicat seguir-te la pista... Gràcies a les xarxes socials, on ets molt actiu, sabem que fas un munt de coses. Ara mateix, on tens el cap?
Bé, sí… Ara estic treballant al gabinet de premsa d’una multinacional de Barcelona que es diu Inforpress, el que em permet fer una cosa que m’agrada molt: explicar històries. En aquest cas, però, amb l’objectiu concret d’ajudar empreses a comunicar els seus productes. A més, estic implicat en la Xarxa de Convivència de Roses, on ajudem persones que ho necessiten i els donem suport perquè puguin desenvolupar les seves pròpies idees.
La Xarxa és, de fet, el que t’ha donat més visibilitat fins ara...
Si, l’any 2013 vam guanyar el Premio Joven Emprendedor, de la Universitat Europea de Madrid. Cada any busquen 10 emprenedors socials arreu d’Espanya i entrem a formar part d’una xarxa mundial anomenada International Youth Foundation, on s’aglutinen emprenedors de tot el món amb qui podem compartir idees i recursos. I, l’any passat, em van concedir el Premi Fundació Princep de Girona en la seva categoria social, un dels més reconeguts de tot l’Estat.
Què és la Xarxa de Convivència de Roses?
És un projecte 360º que ja té cinc anys de vida (el vaig iniciar quan jo en tenia 17) i que toca un munt d’àmbits amb l’objectiu de millorar la convivència social a través del coneixement i la visió dels joves. Aquest fet permet treballar des d’una perspectiva realment oberta.
“La Xarxa de Convivència de Roses és un projecte 360º que té l’objectiu de millorar la convivència social a través del coneixement i la visió dels joves”
On hem d’anar a buscar les arrels de la Xarxa?
Al programa televisiu La mosca al nas, un magazine juvenil que feia l’Ajuntament de Roses i on hi vaig col·laborar durant una bona temporada. Allà vaig aprendre la importància de la comunicació, tant per conèixer històries com per explicar realitats. Em vaig adonar que, a través de la comunicació, podia arribar a més persones.
Quin va ser el motor que va generar la creació d’aquesta entitat social?
A Roses, va arribar un moment en què es vivien certes tensions socials, motiu pel qual es va muntar una taula de cohesió ciutadana, que no era res més que un grup de ciutadans qualsevol que es reunien per trobar solucions. A partir d’aquesta idea, vaig crear un projecte per treballar la convivència a través d’una nova manera d’entendre la cultura i la seva diversitat. Volem fugir dels tòpics gastronòmics i incidir en les noves generacions; és a dir, en els joves immigrants de segona generació, que són catalans de diverses procedències. Volem aprofitar les idees noves de la gent jove, que és gent que entén el món d’una forma diferent. Treballem amb professionals diversos, com psicòlegs, treballadors socials o advocats, i comptem amb col·laboradors de més edat. Entre tots creem projectes sota una nova perspectiva.
“Volem aprofitar les idees noves de la gent jove, que és gent que entén el món d’una forma diferent”
Quan vas començar, eres conscient del rebombori que podies arribar a crear, tal com t’ha succeït?
No em fixava en això. El que jo volia era resoldre problemes a partir d’un concepte tan pràctic com recuperar el diàleg, el diàleg real del carrer.
Pots posar-nos un exemple de la vostra forma d’actuar?
Quan vam començar, ens vam trobar amb un cas molt concret, el d’uns joves que aprofitaven les hores no lectives per saltar al pati dels instituts per jugar a pilota. Sota el seu punt de vista, no feien res mal fet; només volien jugar a pilota! Però, quan va intervenir la policia, es va crear tensió. Els nois creien que la policia els anava en contra, quan, en realitat, el que fan els agents és vetllar perquè es compleixi la legalitat. Les famílies tampoc ho veien amb bons ulls, i la gent rumorejava, de manera que es va començar a crear una bola molt gran a partir d’una qüestió que, si es treballa de bon principi, no ha de portar cap maldecap. Nosaltres vam parlar amb el líder d’opinió d’aquest grup de joves i li vam explicar que, si deixaven de saltar la tanca dels instituts, nosaltres els buscaríem un espai per jugar i els proporcionaríem material. Uns quaranta joves van acceptar. El resultat de tot plegat és un programa que es diu Esports en xarxa, gràcies al qual aquests nois juguen en instal·lacions municipals i la Xarxa se’n fa responsable. Però això no és tot, perquè han participat en diferents tornejos i han arribat, fins i tot, a representar Roses al Campionat d’Espanya de Futbol Platja, per exemple. Tot i que es tracta d’un procés lent, el que fem és convertir un problema en una oportunitat que els motivi adjudicant-los responsabilitat.
“El que fem és convertir un problema en una oportunitat que motivi els joves adjudicant-los responsabilitat”
Quins són els principals entrebancs que heu hagut de superar com a associació?
D’entrada, la creença que la Xarxa és només per a immigrants. Però, amb el temps, estem demostrant que no és una associació enfocada en els nouvinguts, sinó en els ciutadans, en tothom que ho necessiti. Es tracta d’aprofitar el millor de les persones per fer una societat millor. Volem crear projectes a partir de les idees positives de la gent. Aquí no parlem de marroquins, ni de cap grup en concret; aquí parlem de persones que duen coses molt grans i positives a dins i que volen compartir-les per fer aquest projecte més ric i profitós. En aquest sentit, som una entitat totalment oberta i transparent que aposta per la lliure circulació d’idees i per la comunicació.
Tu véns d’un poble molt petit del Marroc. Com ha afectat això a la teva carrera?
Si. De fet, no és ni un poble. Està al costat de Xauen. D’allà he aprés el que és la humilitat, i m’ha permès veure el món des de dues perspectives diferents: des del Marroc i des de Catalunya. Això m’ha acostat al procés migratori i m’ha ajudat a crear empaties i a enfocar millor els projectes.
Quins creus que són els reptes de la societat davant la joventut d’avui?
Jo en detecto tres. En primer lloc, hauríem de fer-nos mirar aquesta “mania” que tenim d’abaixar l’autoestima dels joves posant-los etiquetes com “generació perduda”, “ni-ni”... Els encabim a tots en un mateix sac! En canvi, quan treballes amb ells, t’adones que, així, el que estem aconseguint no és crear una generació perduda, sinó una generació frustrada. Ells es troben enmig d’una crisi que no han creat i que, a més, els culpabilitza! La nostra feina és mostrar-los altres alternatives.
“Hauríem de fer-nos mirar aquesta “mania” que tenim d’abaixar l’autoestima dels joves posant-los etiquetes com “generació perduda”, “ni-ni”...”
El segon repte és intentar entendre els joves d’avui. Abans, tot era més senzill, però avui hi ha molts tipus de joves, molt diversificats: els que es mostren narcisistes a les xarxes socials, els que cauen en l’alcoholisme i les drogues, els ecologistes, els esportistes, els polítics... És a dir: són el reflex de la societat. El que passa és que els mitjans de comunicació solen mostrar la seva cara més negativa, i això contribueix a crear una imatge distorsionada que dificulta la comprensió.
Finalment, crec que als joves els manca motivació. Però no cal culpabilitzar ningú, perquè, si hi ha culpa, és per ambdues parts. D’una banda, els joves s’han d’adonar que tot això és fruit d’una “mania”, i no s’han de deixar portar per aquesta manera estereotipada que molts tenen de veure’ls. D’altra banda, cal buscar formes de participació perquè ells es puguin expressar i conviure positivament.
Algun consell per a un jove que es vulgui iniciar a engegar projectes socials?
Li podria donar molts consells arran de la meva experiència, però, sobretot, li diria que es deixi portar per la seva passió, que avanci i que no perdi de vista els seus valors ni la seva forma d’entendre les coses.
També li diria que no es deixi portar pels diners. Un emprenedor social ho té complicat, per viure. Si ho vols ser, has de saber que serà difícil. Jo, per exemple, no visc de la Xarxa de Convivència. Has de trobar la manera de viure sense deixar els teus valors ni l’ètica de banda.
Saber trencar les barreres que calguin per aconseguir el teu objectiu també és important. És a dir, no deixar-se endur pels comentaris negatius que –segur!– et faran. A mi, quan tenia disset anys, em deien que un nen com jo, que encara no sabia res de la vida, no els podia donar lliçons de convivència. I és precisament això el que et dóna valor: el fet de ser jove, perquè et permet tenir una visió diferent que la dels grans.
“Quan tenia disset anys, em deien que un nen com jo, que encara no sabia res de la vida, no els podia donar lliçons de convivència”
Finalment, diria que també és important tenir empatia i humilitat. Treballes en equip, i el mèrit és de tots, de la ciutadania, perquè una persona sola mai se’n podria sortir. Tothom s’ha de sentir part del projecte: integrants de l’equip, voluntaris, col·laboradors... Cal donar-los les gràcies.
Les administracions ajuden a fomentar l’emprenedoria?
Si, però falta previsió de futur. T’ajuden a iniciar un projecte, però, un cop ha sortit a la llum, ningú t’explica com continuar, com créixer... Més que diners (que també són necessaris, és clar), calen mentors, empresaris que, a través de la seva experiència, donin oportunitats. Els polítics haurien de proporcionar eines que facilitessin la creació d’empreses, que agilitzessin la burocràcia... Haurien de ser realistes i engegar mesures que realment incentivessin l’economia a llarg termini.
“Més que diners (que també són necessaris, és clar), calen mentors, empresaris que, a través de la seva experiència, donin oportunitats”
Tothom pot emprendre?
No tothom ha d’emprendre. També hi ha d’haver persones que ajudin des d’una altra posició. És a dir, que calen emprenedors, però no cal que tothom ho sigui. Ara sembla que els polítics ens volen fer creure que els emprenedors ens trauran d’aquest esvoranc econòmic on estem immersos, però això no és veritat. Tenim un problema de comunicació. Han de saber explicar que el que estem vivint és un problema de tots, i que només ens en sortirem si tothom fa el que ha de fer de la millor manera possible. De fet, el terme emprenedor està molt de moda, i ja em comença a fer una mica de ràbia. L’altre dia, un senyor gran em deia que ara li posem paraules estranyes a tot, i tenia raó: un emprenedor és l’autònom de tota la vida!
Quins són els teus reptes de futur?
Vull fer més fort el model de la Xarxa de Convivència, fer-lo arribar a altres ciutats on el necessitin. Hi ha moltes poblacions arreu d’Espanya, a Europa i més enllà que necessiten eines com aquesta, llocs que s’obliden de la cohesió social a partir de la joventut.
“Ens caldria comptar fins a tres abans de publicar segons quines piulades a Twitter”
Quin és l’estil que hauria d’imperar en el dia a dia de qualsevol persona que vulgui aportar quelcom a la societat?
Ara mateix, el sentit comú, que és, de fet, el sentit menys comú de tots. Ens deixem endur per la ràbia i el malestar quan, en canvi, hauríem d’aplicar el sentit comú i analitzar cada cosa amb calma abans de fer res. Ens caldria comptar fins a tres abans de publicar segons quines piulades a Twitter.
Entrevista publicada al número 33 de D'estil.