Una estona amb Pau Garcia-Milà: “Costa molt menys esforç tenir una idea bona que aprimar-se un quilo”

Parla molt, i molt ràpid, però se l’entén. Sap el que diu. És clar i directe. Enginyós i desenfadat. Té un aire espontani que el fa proper. Podria ser humorista. Per què no? Amb tan sols 26 anys, ha estat cofundador de tres empreses: eyeOS, que acaba de comprar Telefònica; Bananity, i IdeaFoster, la seva darrera pensada, una materialitzadora d’idees que opera des de Barcelona, Madrid i Mèxic, des d’on ajuden a fer realitat projectes empresarials

Pau Garcia-Milà (i Pujol) és sinònim d’emprenedor. Probablement, un dels emprenedors més mediàtics de casa nostra, sobretot des que l’any 2010 va rebre el Premi IMPULSA empresa de mans del príncep d’Astúries. Després, n’han vingut d’altres, com el Premi a l’Innovador de l'Any pel MIT (2011).

És d’Olesa de Montserrat. Nascut el 22 de juny de 1987. Viu a Sant Cugat però viatja per tot el món fent conferències sobre la generació i transformació d’idees per provocar el canvi, sobre emprenedoria i sobre cloud computing i innovació. Un dia abans de fer-ne 27, es casarà amb l’Anna, consultora empresarial. Tot queda a casa.

És un gran comunicador-interlocutor. En les distàncies curtes però també en les llargues. Ha publicat tres llibres que són una vertadera injecció de positivisme: Tot està per fer, Optimismament i Tens una idea (però encara no ho saps). Del quart, en té nou pàgines escrites. Sortirà del forn a finals de 2014. Parlant d’empreses, emprenedors i idees, ha passat per Com Ràdio, Catalunya Ràdio, Rac 1, Onda Cero i Cadena Ser. També l’hem vist a La Sexta i TV3, on ara debuta com a conductor de programa amb “Tenim un pla”.

Diu que la impaciència és el seu major defecte, però potser aquest neguit interior és el que l’ha estirat a llançar-se al món amb un entusiasme desbordant que alguns envegen sense voler-ho reconèixer. Actitud i aptitud. Passió i devoció. Molt fet i molt més per fer encara. Segell Pau Garcia-Milà. Ell, per si de cas, sempre duu el portàtil al damunt, no sigui que se li escapi alguna idea.

 

“Ser emprenedor t’ho fa el fet d’haver muntat una empresa o de tirar endavant un projecte”

 

Ets d’Olesa de Montserrat, el lloc des d’on vau gestar eyeOS, l’empresa que us acaba de comprar Telefònica...
Sí, teníem l’oficina a la Rambla, damunt d’una botiga de queviures. Cada dia compràvem Cacaolat i magdalenes i ens les preníem per berenar, davant la tele, mentre fèiem eyeOS. Tinc ganes de tornar a aquell local a fer-hi fotos. Em sembla que està igual des que el vam deixar, ara fa set anys.
 

No hi vas sovint, a Olesa?
No, hi vaig poc; menys del que hi hauria d’anar. Ho enyoro. És el meu poble, un lloc on tota la meva part mediàtica desapareix. Allà sóc el Pau d’Olesa.
 

Com és el Pau d’Olesa?
És el Pau d’abans, el que, quan tenia 18 anys, portava el cabell tenyit de blau; l’únic del poble que anava amb una moto de 49 cc i no li havia tret el silenciador. Un dia, vaig enganxar una esquena d’ase i em va caure. Vaig portar la moto al taller per canviar la peça i el propietari me la va regalar i em va omplir el dipòsit de gasolina sense cobrar-me res perquè, per a ell, era meravellós que un jove li demanés un silenciador i contribuís a que pogués dormir a les nits. No ho oblidaré mai.

 

“Pensar en gran està bé si el món et dóna aquesta oportunitat, però pensant en petit es pot arribar molt lluny”

 

Pau, l'emprenedoria està de moda?
Jo crec que sí, però el més perillós de tot plegat és que els polítics i gent de fora del cercle empresarial s’hi hagin posat pel mig, perquè quan un govern fa un gran esforç per promocionar alguna cosa, se li pot girar en contra. S’ha d’educar amb valors d’emprenedoria, perquè serveixen per a qualsevol professió, i explicar que ser empresari és una professió més, però fer classes d’emprenedoria com a tal a nens i nenes que no saben a què es volen dedicar és fatal, perquè els estàs condicionant des de petits.
 

Tothom pot ser emprenedor?
Si, i tant! Absolutament. Però tu no pots dir que ho ets. No pots tenir una tarja de visita que digui “Emprenedor”. Seria absurd. Ser emprenedor t’ho fa el fet d’haver muntat una empresa o de tirar endavant un projecte. L’objectiu no és ser emprenedor, és crear una empresa per fer alguna cosa.
 

Si no es pensa en gran no es pot arribar a res?
Al contrari! Jo sóc un defensor absolut de pensar en petit. eyeOS se’ns va fer gran, però, al principi, l’univers eyeOS era Olesa de Montserrat. Pensar en gran està bé si el món et dóna aquesta oportunitat, però pensant en petit es pot arribar molt lluny. Potser aquesta visió la tendim a tenir els que som de poble. Des de la ciutat, costa més de veure.
 

Un dels tòpics que s’adjudiquen a les ànimes creadores d’una empresa exitosa és que han d’haver estat estudiants exemplars. O, encara més: han de ser persones superdotades. Però tu no vas acabar Enginyeria Informàtica. De fet, et van expulsar. Tampoc ets superdotat...
Aquest és un tòpic que m’agrada molt trencar. Jo era un estudiant normal. Hi ha gent que fa la hipòtesi que era tan intel·ligent que m’avorria a classe, però et puc assegurar que no. A casa teníem tres regles d’or: no drogues, no suspensos i no embarassos. Si les complíem, les coses anaven bé. Jo no suspenia, però m’acomodava. Calculava quin percentatge de nota final li corresponia a cada examen i m’esforçava més o menys segons aquest criteri. Sempre esperava que algú m’expliqués realment per què m’havia d’esforçar més a l’hora d’estudiar i ningú m’ho va saber justificar mai.

 

“Sempre esperava que algú m’expliqués realment per què m’havia d’esforçar més a l’hora d’estudiar i ningú m’ho va saber justificar mai”

 

 

“La inspiració es pot provocar a partir d’exercicis molt senzills. I sense drogues!”

 

Què volies ser quan fossis gran?
Inicialment volia fer comunicació o periodisme. Alguna cosa relacionada amb la ràdio, que era la meva passió. Feia ràdio a Olesa Ràdio amb altres amics, i els anys que vaig estar sense fer-ne ho vaig trobar molt a faltar. Després he passat per Com Ràdio, Catalunya Ràdio, Rac 1 i Onda Cero. Ara estic a Cadena Ser.
 

T'han comparat amb Mark Zuckerberg o Bill Gates. Les comparacions són odioses?
No. A mi em fa molta gràcia quan m’ho diuen. Sense faltar el respecte a ningú, penso: “Quina poca informació tenen!”. Són simples titulars.
 

Un dia et vas escolar en un ascensor per aconseguir que en Felipe González escrivís el pròleg d’un dels teus llibres. Ets un home sense límits?
En aquesta vida has de traçar una línia entre el morro i el respecte. Penso que aquesta és una bona combinació. Has de tenir morro perquè el món que ens ha tocat viure és salvatge, sense límits, però ho has de fer amb respecte per evitar que et puguin etiquetar com a cabró.
 

Vas començar a tenir contacte amb el món de la informàtica quan en tenies uns 15. T'ha servit començar tan jove o t'ha estat un impediment?
No, al contrari! Jo n’estic molt content. No hi trobo cap punt dolent. eyeOS ha estat la meva universitat, el meu màster... Tot. A més, m’ha permès estudiar a Cambridge, a ESADE... Ho he pogut compaginar tot.

 

“No decidim quan tenir idees i quan no. El cervell les té i nosaltres hem de decidir si són importants o no”

 

Ara ets professor associat d'ESADE. El més jove, per cert.
Si. Trobo que aquest és un valor afegit, perquè em podrien haver agafat per fer màrqueting purament i, en canvi, m’han agafat per fer-hi classes, el que significa que els interessa el contingut que ofereixo. Està molt bé!
 

Educació espanyola versus educació americana. Tenim res a envejar o hem d’evolucionar molt encara?
Són sistemes educatius diferents des del fons, però hi ha aspectes que aniria molt bé que copiéssim, com, per exemple, el valor que li donen a la oratòria des que els nens són ben petits. Quan tenen quatre anys ja els ensenyen a parlar bé. I no em refereixo a la logopèdia, sinó a parlar en públic, a comunicar. Aquí, la gent confon una cosa amb l’altra, però no tenen res a veure. El millor comunicador d’aquest país es diu Quim Monzó, i té tics, s’entrebanca... Però comunica d’una forma brutal, sense amagar els seus problemes de dicció! Tothom hauria d’aprendre a comunicar, al marge de si és escriptor o enginyer, perquè estem comunicant constantment, fins i tot quan no parlem.
 

La inspiració existeix?
Si, i es pot provocar a partir d’exercicis molt senzills. I sense drogues! Inspirar-se és anar al gimnàs del cervell. Costa molt menys esforç tenir una idea bona que aprimar-se un quilo.
 

Algun exercici que serveixi d’exemple?
El pensament lateral, d’Edward de Bono, que et fa pensar maneres alternatives de fer les coses; mesclar passions amb models de negoci i, a partir d’aquí, generar negocis nous...
 

Deixem en algun moment de generar idees?
No. El cervell té idees per sí sol, però és com caçar papallones: de tant en tant les capturem i de tant en tant les deixem passar perquè volin soles. No decidim quan tenir idees i quan no. El cervell les té i nosaltres hem de decidir si són importants o no.

 

“La sort existeix, justament en la mateixa quantitat que la mala sort”

 

I com ho hem de fer per convertir-nos en caçadors d’idees?
Escrivint-les. El problema ve quan tenim una bona idea i pensem que ja l’apuntarem l’endemà. I l’endemà no oblidem que hem tingut una idea, però oblidem la idea. És fatal!
 

La rutina va en contra de la generació d'idees?
No, essent rutinaris en tenim més, però ens passen més desapercebudes. No hi ha rutines més creatives que d’altres. Estic segur que en Ferran Adrià, quan va començar a treballar amb esferificacions, va tenir una rutina no massa diferent del dia en què va començar a treballar amb nitrogen líquid.
 

Algunes situacions concretes especialment òptimes per fabricar idees?
Quan estem estirats al llit, abans d’adormir-nos.
 

I què me’n dius, de la sort?
Que existeix, justament en la mateixa quantitat que la mala sort, el que passa és que és una variable que no controlem. La sort ha de ser una sorpresa, no hi podem comptar.
 

EyeOS acaba de ser adquirida per Telefònica. I et deien que era una bajanada d’empresa...
Això mostra com és aquest país, com som culturalment. Esperem que, a la gent, les coses els vagin malament. eyeOS ha tingut dos moments molt durs a la seva història on hauria pogut tancar. Aleshores hi havia gent que deia que l’empresa no tenia cap valor. Ara bé, quan es va vendre a Telefònica, silenci absolut. Sempre queda pensar que potser no han vist la notícia. Quan la gent celebra que alguna cosa et va malament, en el fons, el que fa és celebrar que et va igual que a ells. El que no agrada és que algú altre destaqui.

 

“Quan la gent celebra que alguna cosa et va malament, en el fons, el que fa és celebrar que et va igual que a ells”

 

Has conegut els efectes de l’enveja, doncs?
Si! Però hi has de saber conviure. Espanya és el país del “¡Qué surte has tenido!”, quan et va bé, i del “Ya te lo dije”, quan et va malament.

 

L’optimisme és necessari per fer negocis?
Si, i ho és perquè al carrer no se’n respira. Si se’n respirés, ja no caldria. Israel, per exemple, té mil i un merders, però te’n vas a un barri israelià tecnològic i hi trobes més optimisme que a Silicon Valley. Allà t’oblides d’Israel a dins d’Israel. En canvi, nosaltres, que vivim situacions extremadament menys complexes, no som optimistes. No ho entenc!
 

Digues-nos unes quantes idees d'altres que t’hagin colpit.
Ufff! Quantes en vols?
 

Tres.
Poden ser cinc?
 

Cinc.
Una: la d’Eloi Palà, fundador de Sevibe Cells. Quan el nen neix, guarden les cèl·lules mare del seu cordó umbilical durant 25 anys i, amb això, poden curar malalties del nen, dels seus germans o dels pares durant aquests 25 anys. Brural! Dues: Íngrid Rahola i Glòria Salomó, fundadores de Llagurt. Unes cracs i exemples d’emprenedoria a Catalunya com pocs n’hi ha. Tres: Carlos Duran, creador d’Hoy-Voy, la primera autoescola low cost del món, on, si molt poca gent està interessada en una franja horària, baixa en picat el preu d’aquella hora. Triomfa i rep amenaces de propietaris d’autoescoles, que li diuen que abandoni. Segueix i es converteix en la primera autoescola de Barcelona. Quatre: Angi Rosales, presidenta de l’ONG Pallapupas. En un moment potent de la seva carrera com a actriu, deixa la feina perquè un dia va a un hospital i es posa un nas vermell per entretenir nens malalts, especialment amb càncer. Això li canvia la vida i crea Pallapupas, una ONG de pallassos d’hospital per a nens. Diuen que són els metges de l’ànima. I cinc: Núria Subirana, fundadora de Lleonart, una empresa de menjar preparat amb quatre botigues pròpies que distribueix a tercers. Avui factura milions d’euros, però ella és la persona més humil que conec.

 

“Espanya és el país del “¡Qué surte has tenido!”, quan et va bé, i del “Ya te lo dije”, quan et va malament”

 

Vius la vida que vols?
Si. En aquest sentit, crec que sóc un gran afortunat, perquè he aconseguit viure del que m’agrada i m’ho passo molt be fent el que faig. Només un 10% del que faig no m’agrada. El 90% restant m’encanta. Conec molta gent que li passa justament el contrari, per això em sento tan afortunat.
 

...Però se li pot donar la volta a aquest percentatge?
Sí que es pot, però seria frívol afirmar-ho rotundament. Hi ha persones a les quals els resulta impossible, perquè els dos mesos que necessitarien per buscar altres alternatives les acabarien matant econòmicament. Les que tenen delicte són les que podrien fer-ho i no ho fan.
 

Canviaries alguna cosa del que has viscut?
A cada moment. Quan s’acaba el dia m’adono del que voldria haver fet i no he fet.
 

Dins dels teus esquemes, hi entrava el fet que el príncep Felip et lliurés el premi IMPULSA empresa?
Gens. Va ser una experiència que crec que no estava preparat per absorbir, perquè, a partir d’aquí, et comencen a reconèixer, neixen moltes enveges... Vaig tenir sort de digerir-ho bé.
 

Propera parada?
Casar-me amb l’Anna, que em fa molta il·lusió. Després de l’estiu, seguir amb IdeaFoster i treure el llibre nou.

 

Entrevista publicada al número 30 de D'estil.