Una estona amb Paula Bonet: “Dibuixar és una forma de ser conscient del que sents”
Els seus dibuixos són inconfusibles. Criden l’espectador, es fan mirar. Són retrats i autoretrats presumits que, quan uns ulls s’hi fixen, es ruboritzen com si fossin vius. Les mans que els tracen són les de la Paula Bonet, que fa tan sols dos anys (dos intensos anys) que il·lustra rostres damunt qualsevol superfície, en petit i en gegant, sobre paper o sobre murs, i sempre acompanyats de text. Ha trobat la fórmula perfecta per unir les seves dues grans passions: el dibuix i la literatura.
Paula Bonet és una il·lustradora d’avui, impulsiva i passional, que es refia de la pròpia intuïció, que sap dir que no i que necessita creure’s el que fa per sobreviure. Per això, si alguna cosa explica dels seus dibuixos, és que són sincers, com ella. Per a la resta, només cal observar-los.
Nascuda a Vila-real un 10 de desembre de 1980, arriba de Rusafa (València) a Barcelona amb la maleta plena de projectes que sorprendran: uns Contes a quatre mans i una exposició amb Joana Santamans, un conte infantil amb Amaia Crespo, una novel·la gràfica amb Nèstor Mir, i més... Té tants fronts oberts que, de vegades, s’oblida de dormir. I de dinar. L’obsessió pels seus dibuixos la xucla fins a més no poder, però ella s’hi regala.
La vida d’aquesta pèl-roja riallera amb accent valencià, a la qual li encanta vestir de negre i envoltar-se de flors, està plena de coincidències afortunades (ella les considera així: coincidències). Va passar de pintar a l’oli a il·lustrar per coincidència, i podríem dir que fins i tot ha vestit un raconet de París amb els seus dibuixos per coincidència. El que no va fer per coincidència va ser estudiar Belles Arts. Tot i que els seus pares volien que es dediqués al dret, l’arquitectura o la medicina, va acabar fent el que havia de fer: dibuixar i pintar. Per aconseguir-ho, però, va necessitar l’ajuda d’un dels seus professors de dibuix particulars, que sempre ha vist en ella un gran potencial artístic. Quanta raó té!
Qui és aquest professor que et va orientar cap a les Belles Arts?
El meu primer professor de dibuix que és realment pintor. Des de menuda, havia anat a acadèmies de dibuix, perquè ho necessitava, però el darrer cop que els meus pares m’hi van apuntar va ser diferent, perquè el professor era pintor. A ell li dec tot. Sempre em deia que faria Belles Arts. Quan venien els seus amics pintors i escultors a l’acadèmia, em treia del grup, els explicava que dibuixava molt bé, els deia que faria Belles Arts, i jo li deia que no digués mentides, que seria advocada, o arquitecta, o metgessa, com volien a casa, perquè era molt bona estudiant. Però, quan es va apropar el moment d’escollir, vaig marcar la casella de Belles Arts, i vam haver d’anar a parlar amb la meva mare. A primer de carrera, encara insistien que fes “alguna cosa més seriosa”, i anava d’oient a Història de l’Art, però res. Quan a segon vaig fer la meva primera exposició i ho vaig vendre tot, van quedar encantats, i encara ho estan.
Estàs a punt de fer un canvi important a la teva vida...
Sí! La setmana passada vaig decidir que deixo les classes de llengua i literatura espanyoles que fa quatre anys que imparteixo i el proper mes de setembre vinc a viure a Barcelona, perquè ha arribat un moment en què he d’escollir, i em quedo amb la il·lustració, que és el que m’agrada de veritat. Preparar classes i estar en un espai amb adolescents és molt bonic. Personalment, aprenc molt i és una feina que m’enriqueix, però també suposa molt esforç.
Per què tries Barcelona?
Perquè és una cosa que tenia pendent des de feia molt temps. Barcelona m’agrada molt. Tinc moltes ganes de venir i de començar a projectar tot el que vull fer des d’aquí, tot i que em sento una mica estranya, il·lusionada però amb molta melangia, perquè, a València –concretament a Rusafa, que és l’oasi creatiu de València–, hi deixo tot el meu entorn, el meu referent, allà on hi tinc la meva vida. Però sento que he de venir. De fet, aquest darrer any he estat més aquí que a València.
Per a tu, il·lustració i literatura van unides?
Vaig estudiar Belles Arts i, al segon cicle, vaig agafar una branca de pintura i retòrica visual que m’ha servit de molt. Realment he trobat un punt en comú entre les dues disciplines, perquè la il·lustració m’influeix a l’hora de pensar el que llegeixo en imatges, i sovint “compro” els alumnes amb dibuixos per què treballin. Per exemple, a qui fa la millor redacció li dibuixo el que vulgui. Els Gokus, els Doraemons i els Simpsons triomfen. Realment els meus dibuixos són molt literaris. El 90% tenen text, i no només això, sinó que sorgeixen del text.
Per què t’has decantat per la il·lustració?
Jo vaig estudiar pintura, més que dibuix. Fins fa dos anys pintava a l’oli. Tenia un taller al barri del Carmen de València, feia classes de pintura a l’oli i tenia el meu projecte personal, però pintar un quadre a l’oli demana molt més temps, i les exposicions s’espaien una eternitat. En feia una a l’any, com a molt. Necessitava crear una cosa més immediata, més fresca. De fet, fa molts anys que volia ser il·lustradora, però suposo que no era el moment, perquè m’esforçava molt i tot el que em sortia no m’acabava de convèncer. Llavors ho vaig deixar apartat i vaig seguir amb l’oli. La il·lustració va sorgir d’una manera accidental, com gairebé tot a la meva vida. Era una forma de comunicació amb una persona en concret. Ell m’enviava uns textos molt bonics que jo contestava amb quadres, però trigava tant a fer-los que li arribaven caducats. Per això vaig començar a dibuixar, per fer alguna cosa més ràpida.
Què necessites per traçar un dels teus dibuixos tan peculiars?
Al principi només utilitzava tinta xinesa o bolígraf, paper i aquarel·la per fer les dues taques vermelles, però cada cop vaig introduint materials nous: suports de fusta, llenços, acrílic..., i també utilitzo retoladors. És una barreja.
Les taques vermelles són Paula Bonet 100%.
Sí, el vermell m’encanta. De fet, quan pintava a l’oli, vaig estar uns cinc anys utilitzant només vermells. La meva maleta tenia tres negres, un terrós i tota la gamma de vermells que podia trobar. Quan muntava una exposició, pintava les parets negres, demanava a la gent que vingués vestida de vermell... Era com un mar de focs, com el mar de focs d’Eduardo Galeano, com el seu relat fet realitat.
Has passat de dibuixar-te tu a dibuixar els altres...
Sí, al principi feia autoretrats i ara faig retrats. Jo no tenia cap projecte d’il·lustració, sinó que il·lustrava perquè em venia de gust, perquè volia experimentar, i el més fàcil era fer-me una foto i dibuixar-me, però ara la gent ja m’encarrega els retrats. Fa molt temps que no em dibuixo. Podria dir que faig una mica d’actriu; ja em sé posar en el paper dels altres. Abans no sabia expressar el que no sentia en el moment de dibuixar. Em semblava que mentia. Ara, quan il·lustro un dibuix per a algú altre, sento que estic recuperant alguna cosa que he viscut. És com una teràpia; dibuixar és una forma de ser conscient del que sents, perquè, de vegades, ho amaguem.
Gràcies a Internet, els teus dibuixos han arribat fins a París. Ens expliques l’anècdota?
Jo amb Facebook era molt poruga, i no acceptava ningú que no conegués o amb qui no tingués contacte, però, no sé per què, un dia vaig acceptar una persona (no sabia si era noi o noia) que em comentava totes les fotos. Aleshores va començar a enviar-me privats demanant-me que, si exposava a París, l’avisés, perquè estava molt interessada a veure una exposició meva. Es tractava d’una productora molt menudeta que organitza concerts íntims a llocs preciosos de París. Al cap d’uns mesos, em van proposar que anés a dibuixar a la Shakespeare and Company mentre tocaven en viu un munt de grups que m’encanten, com Baden Baden o You and You. No m’ho podia creure! Va ser preciós.
A banda del dibuix, quins són els teus imprescindibles?
Els llibres. Ara que busco pis, el que miro és que hi hagi espai per posar-hi la meva llibreria, que és el moble més valuós que tinc a casa.
...I que puguis pintar les parets.
Sí, allà on vaig, no puc evitar pintar-les. M’aporta una sensació molt diferent, però, que dibuixar sobre paper, que és molt més agraït. El paper és com un llit tou que et permet jugar molt més amb la línia, perquè es torna molt més sensible. En canvi, un mur pot absorbir molt o gens la pintura, però és més espectacular. Puc pintar directament sobre el mur, però molts cops faig el dibuix en menut i després l’amplio, l’encolo i hi continuo intervenint: hi pinto a sobre i el protegeixo amb un vernís transparent.
Quin és el teu llibre de capçalera?
Ara mateix, en tinc uns quants: La mujer temblorosa, de Siri Hustvedt, i El hombre sentimental, de Javier Marías. També en tinc un altre que em va regalar una seguidora de Bilbao. Li vaig fer un quadre amb la seva gossa, que està a punt de morir, i estava tan agraïda que em va enviar el llibre d’on havia extret el text per què jo fes el retrat. Es titula Tanta vida i és d’Alejandro Palomas.
Com et veus d’aquí a un temps?
No en tinc ni idea. Mai he projectat res. No solo mirar endavant ni endarrere. Em quedo amb el present.
Entrevista publicada al número 22 de D'estil.