Una estona amb Paula Valls: "Quan canto, ensenyo com sóc. Quan canto, sóc la Paula més despullada"
Quedeu-vos amb aquest nom: Paula Valls. O, millor dit: quedeu-vos amb la seva veu, perquè ens atrevim a dir que és una de les millors veus emergents a Catalunya. Nascuda a Manlleu el 16 de març de 1999, amb tan sols 17 anys, acaba de treure el seu primer disc, Black and White, un tast deliciós del que pot arribar a fer aquesta jove promesa de la música que tot just acaba de cursar 1r de Batxillerat. D’una maduresa brutal, una senzillesa admirable i una honestedat poc comú, Paula Valls es posa a prova aquest estiu per decidir si vol intentar viure de la música o triar un altre camí.
Un consell: si podeu, aneu a escoltar-la, al Festival (A)phònica de Banyoles, al Festival Emergent de Quart, al Centre Cívic Urgell de Barcelona, al Festival Nits d’Estiu de Riudarenes, a Manlleu, on el proper 30 de juny presentarà oficialment Black and White, o allà on pugueu. No us en sabreu avenir i us preguntareu, com hem fet nosaltres, on era aquesta noia fins ara.
Paula, on eres fins ara?!
Des dels 4 o 5 anys que estudio a l’Escola Municipal de Música de Manlleu, on sempre he estat involucrada en diversos grups. Amb en Guillem Soler, el pianista de la banda (també era el meu professor de piano), fèiem concerts en petit format per bars, i, si l’Ajuntament de Manlleu m’ho ha demanat, també he actuat. He fet de tot!
Per què has tret el teu primer disc precisament ara?
L’estiu passat vaig composar uns temes en anglès i els hi vaig ensenyar a en Guillem. Ja n’havia composat algun altre en català, però no era jo. En Guillem, de seguida em va dir que havíem de fer-ne alguna cosa, i em va proposar buscar uns músics i gravar-los. A partir d’aquí, tot va fluir i hem pogut treure el disc.
“L’estiu passat vaig composar uns temes en anglès i els hi vaig ensenyar a en Guillem. De seguida em va dir que havíem de fer-ne alguna cosa, i em va proposar buscar uns músics i gravar-los”
Black and White...
Sí. Black and White és el primer tema que vaig composar, i també és el nom del disc, perquè fa referència a contrastos i engloba moltes coses, igual que nosaltres, que som tan diferents els uns dels altres i tenim edats tan dispars. Els músics de la banda (en Guillem Soler al piano, en Franco Molinari al contrabaix, en Joan Carles Aguerri a la bateria i en Jordi Carles a la guitarra) es dediquen professionalment al món de la música i podrien ser els meus pares!
Parlant de pares, el teu també ho és, de músic, oi?
Si, ara no s’hi dedica, però toca el piano i havia estat cantant. Ell m’ha ensenyat a escoltar molta música diferent i a valorar-la tota. A casa, a l’hora d’esmorzar, sempre sonava un cd diferent: un dia era de música clàssica; un altre, de temes més roquers; un altre, potser, de sonoritats més hindús... Per a mi, el meu pare és un pilar fonamental. Sense ell, tot això no estaria essent possible.
Vaja, que això de la música no et ve de nou. Cantar tampoc?
No! Cantar és una cosa que he fet sempre. Potser és el que més m’ha agradat: usar la veu com a instrument. Me’n surto millor cantant que tocant el piano, i tinc més expressivitat. Ja fa molts anys que faig classes de cant.
Ho dius (i ho vius) amb una naturalitat sorprenent.
És que, de petita, vas a l’escola de música, toques, cantes, estudies, t’ho passes bé i no t’adones del que fas, perquè forma part del teu dia a dia. Fins que passen coses com la que m’ha passat a mi: que vénen uns músics a casa teva i et diuen que els agrada el que fas i que es volen apuntar al projecte. Aleshores és quan t’adones que potser no ets una persona que només canta perquè li agrada, sinó que realment t’hi pots dedicar, i t’hi dediques encara més intensament.
“Cantar és una cosa que he fet sempre. Potser és el que més m’ha agradat: usar la veu com a instrument”
Ara tens clar que t’hi vols dedicar, a la música?
No sé cap a on aniran les coses, en un futur, però penso que aquest estiu determinarà molt si realment vull fer música o no. I no pel fet que agradi o no, sinó pel progrés personal que faci jo mateixa. Si aquest estiu aprenc, progresso i veig que realment m’agrada aquest món, triaré la música. Si hi trobo massa dificultats i no m’acaba d’agradar, tiraré cap a algun altre lloc. Sóc molt conscient que pot ser que això no funcioni, però estic molt contenta de la feina que hem fet, i estic segura que, passi el que passi, la música sempre formarà part de la meva vida.
La música és també el teu hobby?
No, la música és la meva vida, la meva rutina, tot. L’estudi (que recordo haver vist sempre, a casa) és el lloc on m’hi he passat més hores; fins i tot de matinada, quan no puc dormir. La música sempre ha estat la millor manera que he tingut d’expressar-me, de treure-ho tot, bo i dolent. Quan canto, ensenyo com sóc. Quan canto, sóc la Paula més despullada, i penso que aquesta naturalitat no l’hauríem de perdre mai, els músics.
I quins consideres que són els teus hobbies, doncs?
M’agrada la fotografia, el disseny, el trapezi..., i també m’agrada molt la natura, perquè és molt comparable a la música. Amb ambdues pots ser lliure, amb ambdues et pots desfogar, amb ambdues pots veure com ets realment, amb ambdues pots crear el que vulguis. Igual que viatjant. Penso que és molt important interessar-te per altres coses, parlar amb gent diferent de tu, conèixer altres visions, aprendre constantment...
“Aquest estiu determinarà molt si realment vull fer música o no"
Tornant al disc, per què sis temes?
De temes, en tenim més, i els toquem als directes, però vam pensar que seria millor fer sis temes molt ben treballats i veure com respon la gent, perquè no sabem com funcionarà. Malgrat tot, no sóc partidària de fer les coses per agradar els altres; sempre les faig per a mi mateixa.
Segueixes composant o t’has aturat per dedicar-te a la promoció del disc i als directes?
A mi m’agrada composar, i penso que els músics no ho han de deixar de fer mai. No pots crear deu temes per gravar un disc i deixar de composar durant un temps, perquè, a la vida, passen moltes coses; al nostre voltant apareixen un munt d’estímuls nous que poden convertir-se en cançons noves. Només t’hi has de fixar. De la mateixa manera, quan composo, vaig composant lletra i música a la vegada, perquè una cosa em porta a l’altra.
“No sóc partidària de fer les coses per agradar els altres; sempre les faig per a mi mateixa”
Molts dels qui t’han vist en directe, diuen que, quan cantes, tanques els ulls i sembla que entris dins la música. N’ets conscient?
Sí, quan estic interpretant un tema, és com si fos la primera vegada que explico aquella història, com si no estigués escrita en lloc. No has de fer com si fossis un casset: engegar i cantar fins que acabis el tema per mostrar el que saps. Per a mi, un dels trets més importants a la música és l’expressivitat; si no n’hi ha, o no estem fent música o no l’estem fent bé.
Les etiquetes són odioses, però, quina música diries que fas?
Realment, no ho sé. A mi tampoc m’agrada etiquetar, però alguna cosa hem de dir... Sempre acabo dient que faig soul, però tampoc és ben bé cert, perquè el soul ho és tot, com el pop. Potser ho dic perquè és una música més propera, una música més negra, afroamericana. Però també faig jazz, funk, temes més tranquils... Aquest disc és una barreja de tot, inclou molts estils diferents però que segueixen la mateixa línia, que combinen molt bé i aporten molts colors diferents al conjunt. Potser la meva veu n’és el fil conductor més important.
“Quan estic interpretant un tema, és com si fos la primera vegada que explico aquella història, com si no estigués escrita en lloc”
El teu disc és un disc per escoltar d’una tirada, sencer?
Tots ho són! En el moment en què escoltes una llista de reproducció o una sola cançó (que normalment és el single) d’un disc, estàs devaluant-ne la resta. Per a mi, un disc és un treball complet, i s’ha d’escoltar des del principi fins al final, perquè està pensat d’una manera i té un sentit global.
Com va anar la gravació?
Vam gravar a Nowheremusic, d’Esplugues de Llobregat. La idea era gravar tot el disc en un cap de setmana, però, un cop vam ser a l’estudi, vam veure que, si realment volíem fer una feina ben feta, ens hi havíem d’estar més dies, i ens hi vam acabar passant gairebé dues setmanes.
No només heu tingut cura del contingut del disc, sinó també de la imatge.
L’has triat tu?
Qui ens ha portat el disseny del projecte ha estat la gent d’Ecograma, però mai m’han dit com haig d’anar; ells saben com sóc i m’han respectat. Una de les coses que han aprofitat molt és el meu cabell, que és com una mena de marca, com el meu símbol distintiu. Això m’encanta, perquè penso que les coses les has de fer essent tu, i, si algú et fa canviar, deixes de ser-ho.
I com és la Paula Valls?
Em sembla que sóc una persona molt oberta, molt positiva i riallera, i m’agraden molt les coses “classicones”, però no en el sentit de clàssiques, sinó de tota la vida. Per això faig una música tan intemporal, que tant podia haver estat feta fa 30 anys com, segurament, es podrà escoltar d’aquí a 30 anys més. Per això també, a Instagram, hi penjo totes les fotos en blanc i negre. La imatge del cd també juga molt amb aquest concepte.
És per la naturalitat de què parlàvem que no has buscat un nom artístic?
Primer volíem utilitzar un nom de banda, perquè, per a mi, una de les coses més importants de tot aquest projecte és, precisament, la banda. Sempre ho remarco molt: aquest és un treball de grup on la personalitat de tots hi és present. Sense ells, jo no seria on sóc, i, si els músics fossin altres músics, el treball seria diferent. Al final, però, ens vam decidir per Paula Valls, perquè la meva veu és el distintiu més clar del disc, i, majoritàriament, s’hi inclouen temes meus (menys Let’s funk, que és d’en Guillem). Penso que no em cal cap nom artístic, perquè jo sóc com sóc i no em vull amagar: persona i artista van lligats, no ho puc separar.
Un músic neix o es fa?
Un músic es va formant, però cal que tingui “àngel”. Tots els artistes n’hauríem de tenir; tots hauríem de sentir el que fem, tenir aquella cosa a dins quan fem el que ens agrada que ens digui: “és això!”. Aleshores és quan pots expressar el que sents de forma real i, automàticament, crides l’atenció.
“No em cal cap nom artístic, perquè jo sóc com sóc i no em vull amagar: persona i artista van lligats, no ho puc separar”
Algun artista de capçalera?
No m’agrada dir noms, perquè, en el moment en què ho fas, mostres favoritismes i desvalores tota la resta, i això no ho vull fer, perquè m’agraden molts artistes. Em passa igual amb els concerts: m’agrada anar a veure tothom, fins i tot noms que no sé ni qui són. Els noms concrets no són els que m’estiren, sinó el fet que els treballs estiguin ben fets, tinguin sentit i tinguin sentiment. Per això, quan pago per anar a veure un concert, m’agrada sentir els músics, no la gent! I tampoc entenc aquesta cultura de deixar d’anar a un concert perquè no et saps les cançons. La música que potser no m’agrada tant és la més virtuosa, perquè, malgrat que els intèrprets ho facin perfecte, no em transmet tant.
Com veus la teva generació?
Penso que s’ha de ser molt positiu però, alhora, conscient. No podem preveure el futur; per tant, hem de viure el present i fer les coses bé. Si miro la meva generació, veig gent molt emprenedora, però també en veig molta que no s’interessa suficientment per la cultura. Jo sóc de les que compro cd i pel·lícules, de les que pago per anar a concerts i al cine, de les que no baixo mai res d’internet..., i ho faig perquè penso que tot té un valor. No estic en contra que la música sigui gratuïta, sinó que no es valori. Tenir les coses de manera tan immediata ens fa molt mal; la gent no veu la feina que hi ha al darrera de cada projecte. A mi em sap molt greu, però m’hi estic acostumant, perquè considero que és una batalla perduda.
Entrevista publicada al número 38 de D'estil.