Una estona amb Roser Martínez: “Vibro amb el meu projecte, amb les històries, amb la gent..., i m’agrada explicar-ho a través de les joies"

Roser, què volies ser, de petita?
Dissenyadora de moda. Recordo que anava a buscar mostraris a la modista del poble i guardava tots els retalls. Vaig estudiar administració perquè era “el que tocava”, però sempre he dut la vena creativa a dins. Per això, al llarg de la vida, m’ha anat sortint de formes diferents fins que vaig descobrir el món de la joieria.
 

I quan va començar tot?
Doncs fa 13 anys, quan la família i les amigues duien els meus dissenys. Però no va ser fins fa 4 anys que vaig decidir crear la marca Roser Martínez. M’havia presentat a alguns concursos i la bona acollida que vaig tenir em va refermar. El premi Emprenedors de l’any passat o l’Enjoiats de 2016 em van motivar moltíssim
 

Com definiries les teves joies?
Són vivències. El denominador comú de totes elles és l’equilibri; tant és el material amb el qual estiguin fetes, les proporcions o els volums; totes tenen un punt d’equilibri.
 

Les teves fonts d’inspiració són el mar, la natura i les emocions. Per què les emocions?
Jo sóc una persona que vibra. Vibro amb el meu projecte, amb les històries, amb la gent..., i m’agrada explicar-ho a través de les joies. De fet, la funció de les meves peces és despertar emocions, sensacions.

“El denominador comú de totes les joies que creo és l’equilibri”

Estàs enamorada de la teva feina. Creus que, si no fos així, la podries fer?
Aquest projecte és la meva vida. Sóc molt passional i necessito fer el que em fa vibrar. A més, m’agrada ajudar, i, amb les meves peces, les persones se senten millor, més especials. Per això sempre dic que no només són joies, sinó tot el que transmeto a través d’elles.
 

Quina és la teva col·lecció o peça preferida?
Totes. Són les meves criatures. Però l’estrella és el collaret Lavanda; és la peça que m’ha obert totes les portes. Tot i que El meu viatge a Ítaca també és molt especial; simbolitza el ressorgiment, t’ensenya que del fet dolent sempre en pots obtenir alguna cosa bona. He utilitzat ambre combinat amb plata bruta perquè jo sóc transparent i és una forma de representar les ferides.
 

Les teves joies han trobat el seu lloc en el món del cinema i la cultura. Artistes com Sara Baras, Àngels Bassas o Ruth Armas han dut i duen els teus dissenys. Com va ser?
Jo vaig contactar amb elles. Sempre m’he mogut molt i ho continuo fent. He deixat la por a casa i he anat a picar portes, a buscar perfils, persones, llocs... La gent es pensa que és un cop de sort, però és una sort treballada. Si tu no lluites pel teu projecte, ningú ho farà.

Totes elles són àngels, per a mi. Encara recordo el moment en què vaig presentar-me a Sara Baras i el seu representant em va dir que només tenia cinc minuts per parlar-hi. Li vaig explicar que havia fet unes joies inspirades en la seva obra (Medusa) i ella em va agafar les mans i em va dir: “Em transmets tant! Tinc la impressió que ja et conec”. Al final, vam estar parlant gairebé una hora.

“El collaret Lavanda és la peça que m’ha obert totes les portes, tot i que El meu viatge a Ítaca també és molt especial”

Maria Guinovart et defineix com un dels afluents del riu Guinovart. Explica’ns aquest projecte que ha estat exposat al Museu d’Art de Girona.
És una de les coses més emotives que he viscut. Vaig conèixer la Maria gràcies a la galeria Lola Ventós, quan vam presentar unes peces inspirades en l’obra de Josep Guinovart. Li van agradar tant que em va dir que allò no es podia acabar allà. Aquest any, amb motiu del desè aniversari de la seva mort, se li ha fet un homenatge i les meves peces han estat exposades a diferents llocs, però un de molt especial és el Museu d’Art de Girona, perquè un collaret meu ha estat dins d’una exposició on hi havia quadres de Dalí, Picasso, Miró i molts altres artistes. No m’hauria imaginat mai que una peça meva estaria envoltada de grans obres en un museu d’art!
 

I què et va inspirar?
Ell és terra, és mar, és irregularitat. De fet, jo ho he batejat amb el concepte d’“inforirregularitat”. Totes les peces de Guinovart estan fetes amb materials als quals he donat una segona vida. Són materials inusuals, com ara clova d’ou –que Guinovart també l’utilitzava–, sorra, pals de gelat..., però estan coberts amb altres materials, textures i pintures. En definitiva, aquest és el poder de transmetre amb emoció: pots fer servir qualsevol cosa i tocar el cor.
 

La col·lecció Isadora Duncan s’ha estrenat a Córdoba, a l’exposició “Mujeres en la historia de joyas de autor”. Per què ella?
Sempre m’ha agradat, la Isadora Duncan. La seva pel·lícula em va marcar, i també, el seu tràgic final. Però allò que, veritablement, m’ha inspirat és el seu personatge. La Isadora Duncan va trencar convencionalismes, va trencar el cànon de la dansa; va començar a ballar amb vestits folgats, gairebé sense roba interior i amb moviments naturals inspirats en el mar i la natura. Per això he creat unes peces molt lleugeres que sembla que ballin. La dansa era tradició fins que ella va entrar-hi amb el seu tarannà; jo m’identifico amb aquest aspecte.

“Aquest any, amb motiu del desè aniversari de la mort de Josep Guinovart, se li ha fet un homenatge i les meves peces han estat exposades a diferents llocs, però un de molt especial és el Museu d’Art de Girona”

1. 
2. 
3. 
4. 

Què et diuen de les teves joies?
Que són diferents, però també originals, emotives i artístiques. Jo sóc molt versàtil; tant pots trobar una peça de plata molt elegant com un estil més estrambòtic.
 

Parlant de peces estrambòtiques, ara treballes en unes inspirades en l’obra de Quim Hereu, oi?
Sí, mentre observava els seus quadres, vaig sentir que eren històries que ja havia viscut o que estava vivint. En parlar amb ell, vam connectar de seguida, i així van sorgir les Joies Estrambòtiques. És una col·lecció inspirada en diferents aspectes de la seva obra, com ara els cargols del temps.
 

Algun projecte més que ens puguis desvetllar?
El mètode Roser Martínez. Encara es troba en fase experimental, però es tracta d’un taller de creació de joies diferent en què els assistents escolten un conte estrambòtic amb els ulls tancats i es deixen portar. A partir d’aquest, creen la seva història inspirada en la meva, que es materialitza amb una joia. És una forma diferent d’aprendre bijuteria i tècnica. El meu objectiu és obrir la ment a la gent sobre la gran varietat de formes mitjançant les quals es poden fer les coses. Crec que, si això s’apliqués més, tothom aniria millor. És el granet de sorra que aporto a la societat!

“El meu objectiu és obrir la ment a la gent sobre la gran varietat de formes mitjançant les quals es poden fer les coses”

Entrevista publicada al número 49 de D'estil.

Twittear