Una estona amb Tai Sans
Té 25 anys acabats de fer. És nascuda a Barcelona, però de Camallera (Alt Empordà), on hi viu a cavall de la ciutat comtal i d’on calgui, d’allà on necessiti estar a cada moment. L’agost passat, juntament amb el seu pare i un parell de socis més, van encetar un projecte càlid i vocacional perfectament adaptat als temps que corren: l’associació creativa Brots, un espai singular que serveix d’aparador i plataforma de dissenyadors que treballen amb les mans i el cor, però tocant de peus a terra.
Va ser un projecte gairebé instintiu, com molts dels que fa i dels que té en ment aquesta joveníssima emprenedora. Això sí: almenys per ara, tots estan relacionats amb la creació i el disseny o amb la seva gestió. I és que, amb els cognoms que duu, no podia ser d’altra manera. O sí... Però ella no ho ha volgut.
Tai Sans Saura és filla del dissenyador Pete Sans i de la pintora Regina Saura, dos pesos pesants dins dels àmbits corresponents que han convertit les seves feines en les seves vides i que han esdevingut gairebé icones dins del panorama artístic general. Rere seu, hi va la Tai, una noia nítida, femenina i entusiasta que, malgrat tingui la sensació que encara no ha trobat seu lloc al món, manté un ideari de fons més clar que ningú.
Quan ens posem en contacte amb ella per concertar l’entrevista, se sorprèn: “Sempre li fan les entrevistes al meu pare”. Serà la seva primera vegada... Però els sorpresos som nosaltres. Ens trobem amb una noia jove però madura, honesta i prudent; amb una persona a qui no li fa por jugar-se les cartes per intentar ser feliç; amb una somniadora de mena, tossuda i perfeccionista, que no s’imagina la vida sense gaudir-ne a cada pas. Diu que sempre s’ha sentit diferent. Segur que ho és, perquè de Tai Sans Saura només n’hi ha una, i nosaltres estem molt contents d’haver contribuït modestament a la seva descoberta.
Així, entre el dring dels braçalets que llueix i assegudes al jardí de Brots, escoltem les seves respostes, llargues però profundes; respostes que la fan buscar-se i trobar-se, que miren cap al futur però tenint més que present el seu passat al costat d’uns pares que li han sabut transmetre l’amor per la bellesa en majúscules.
“No entenc l’estabilitat en el sentit de tenir una casa, una parella, uns fills..., sinó en el sentit d’estar bé”
Portes el disseny als gens?
En certa manera, suposo que sí, perquè tinc un pare dissenyador i una mare pintora. No sabia ben bé què volia fer, però tenia clar que havia de ser alguna cosa relacionada amb el disseny. Gairebé et diria que ho tenia assumit, perquè els meus pares m’han estimulat moltíssim en aquest aspecte: m’han portat a veure museus, exposicions, inauguracions, performances..., i tots els seus amics són artistes. Com que no tinc germans de la meva edat (són molt més grans), cada cop que venien a casa em quedava a escoltar-los. Així que, d’alguna manera, sempre he sabut que em mouria en aquest món, perquè és quelcom natural per a mi, però ells mai m’han forçat a fer-ho.
Vas triar el disseny industrial...
Si, em vaig especialitzar en disseny industrial a l’Escola Superior de Disseny i Enginyeria Elisava, però, quan vaig acabar, vaig veure que, com a mínim ara, no m’agrada prou com per dedicar-m’hi. Tinc claríssim que vull estar en aquest món, però encara no sé si des del punt de vista creatiu o de gestió. Després vaig fer un curs de disseny web i em vaig especialitzar en disseny gràfic i, més tard, vaig cursar un màster de design management. Aquí va ser quan em vaig adonar que m’agradava molt més la gestió del disseny. Em sento més còmoda ajudant als creatius que no pas creant. Però no em tanco portes, perquè també treballo com a freelance dissenyant, i també gaudeixo. De fet, és el que em dóna per viure.
Em fa l’efecte que no conceps la possibilitat de treballar en alguna cosa que no t’agradi...
Mentre pugui evitar-ho, ho faré. Jo convisc amb dues característiques molt diferents, que em vénen del meu pare i la meva mare, que són com el yin i el yang. D’una banda, sóc una persona súper endreçada, que necessito sentir que ho tinc tot controlat, i, de l’altra, no entenc l’estabilitat en el sentit de tenir una casa, una parella, uns fills..., sinó en el sentit d’estar bé. Tenir coses materials no és l’objectiu de la meva vida, sinó gaudir al màxim de la meva feina, que, en aquest moment, és el més important. Conec moltes persones l’objectiu de les quals és guanyar diners, i el que hi ha pel camí no els importa. Jo ho respecto, però no ho entenc. Jo vull passar-m’ho bé en el procés. Si, després de tot, el que aconsegueixo és bo, millor, però, si no, com a mínim em sentiré plena gràcies al que faig. Per això m’està costant tant trobar el que realment vull fer, per això vaig tastant d’aquí i d’allà. Ara mateix, aquesta és la meva gran preocupació: trobar el meu lloc al món.
“Brots és un projecte fet des de la vocació, sense cap interès estrictament empresarial”
Aquest lloc ha de ser aquí o en un altre país?
M’és indiferent. No tinc un lloc preferit. Simplement m’agradaria estar en un lloc on em senti bé, fent una feina en la qual sigui molt bona i estant al costat de la persona a qui estimi. Però no et negaré que ara també busco marxar fora. En tinc moltes ganes, perquè em dóna molta energia. Necessito canviar constantment. No m’agraden gens les rutines. De fet, mai he tingut una vida rutinària. Per a mi, que els meus pares no tinguessin horaris, que gairebé no sabessin ni quin curs feia quan anava a l’escola o que marxéssim de viatge sense tenir en compte el calendari era normal. Era una vida totalment diferent a la de la resta. És cert que, quan era petita, volia tenir un pare metge i una mare advocada, per exemple; és a dir, uns pares menys “caòtics” i més “endreçats”, però ara agraeixo moltíssim que fossin com són.
Et sents una persona diferent?
Si, de petita ja m’hi sentia (i molt), però és que ho sóc. Sense anar més lluny, amb les meves amigues hem estat i som perfils molt diferents. Crec que no m’entenien, i no sé si ara ho fan. Abans no m’agradava gens aquesta sensació. No m’agradava ni tant sols el meu nom. Quan era petita, volia dir-me Maria, o Laura... Ara, en canvi, m’encanta, el que sóc i com em dic. Fins i tot abans era molt masculina, molt de poble, de jugar a futbol i pelar-me els genolls, i ara sóc tot el contrari.
Parles molt de la teva infantesa. Escull un record que t’agradi de quan eres petita.
Em quedo amb uns mesos que vam viure a Sant Francisco, quan tenia 8 i 11 anys. Aquesta experiència em va obrir horitzons. Pensa que pràcticament no havia sortit de Camallera. Quan anava a Barcelona, als autobusos els deia tractors! Vaig passar d’una escola rural amb sis alumnes a classe a una escola del centre de Sant Francisco plena de nens que parlaven un idioma que no entenia. Vaig haver-me d’espavilar, i vaig aprendre un anglès impecable.
Des de l’estiu de 2012, tu, juntament amb el teu pare i un parell de socis més, vau crear l’associació creativa Brots. De quina necessitat és fruit?
La idea inicial la va tenir el meu pare, perquè la seva manera de dissenyar és molt diferent de la de la resta de dissenyadors, en el sentit que ell no crea per a un mercat, sinó que crea coses que necessita per viure, i ho fa artesanalment, sense necessitar una industria productora. Li calia un espai on poder vendre aquests objectes i on altres dissenyadors poguessin vendre també el que fan. Feia temps que en parlava, però la idea no s’acabava de portar a terme, i jo els vaig estirar per fer-la realitat. Així que m’he trobat portant Brots involuntàriament. Quan hi vaig entrar no sabia ni quin rol hi adoptaria, perquè aquest ha estat un projecte molt poc planificat, fet de mica en mica. Espero que la meva llavor signifiqui alguna cosa...
Què és per a tu Brots?
És una associació creativa anticrisi, perquè no t’obliga a invertir en produccions. Hi pots trobar peces irrepetibles i sense estoc, que es van produint a mesura que es van venent, molt tranquil·lament i en un entorn acollidor. No ens tanquem a cap tipus de producte (joies, bosses, il·luminació, ceràmica, tèxtil, gadgets per a la llar...), exceptuant l’art, però seleccionem per seguir una línia. Brots és un projecte fet des de la vocació, sense cap interès estrictament empresarial.
“Sempre tinc por que la gent es pensi que sóc on sóc perquè m’hi ha endollat el meu pare”
Fins a quin punt t’ajuda ser filla de qui ets?
Exteriorment, crec que ajuda. Potser entres amb més bon peu, però sempre tinc por que la gent es pensi que sóc on sóc perquè m’hi ha endollat el meu pare. Potser per això, inconscientment, m’he desmarcat del que fa ell. Diguem-ne que estic en una òrbita molt propera, però diferent, perquè ara mateix no dissenyo. Ara bé, portes endins, tenir una família creativa et comporta molta pressió. Almenys a mi m’afecta, perquè penso que tot el que faci serà analitzat per unes persones que, a banda de ser els meus pares, són excel·lents professionals i estan ficades en aquest món des de fa molts més anys que jo. Això m’ha fet cohibir-me una mica, però, per a mi, les seves crítiques són molt importants.
Són exigents amb tu?
Els meus pares són dos perfils molt diferents, i jo sé què vaig a buscar en un i què vaig a buscar en l’altre. La meva mare és més protectora, sempre intenta animar-me a tirar endavant i em diu que està tot molt bé. El meu pare, en canvi, és molt –molt– crític, però em fa la crítica constructiva que necessito per millorar. Sempre els ensenyo tot el que faig, perquè m’agrada escoltar les seves opinions.
Ells et demanen opinió?
Si, sempre opino sobre el que fan. Una altra cosa és que em facin cas, com jo.
“Crec que no s’ha de ser conformista; sempre s’ha de buscar més, ser ambiciós i veure moltes coses noves i diferents”
Ets tan exigent com el teu pare?
Moltíssim. A mi m’agrada treballar sota pressió, sóc molt tossuda i tot el que faig ho intento fer el millor que sé, encara que es tracti d’una tonteria. Si no, no em sento bé. He de començar una cosa i acabar-la, i, si no ho faig així, sento una certa frustració interna. En aquest sentit, crec que no s’ha de ser conformista; sempre s’ha de buscar més, ser ambiciós i veure moltes coses noves i diferents.
Les converses de sobretaula a casa teva han de ser apassionants...
Sempre parlem de feina, perquè és la nostra vida i, a més, treballem molt junts. A vegades s’agrairia canviar de tema, sobretot des que hem muntat Brots.
Entrevista publicada al número 28 de D'estil.