Una estona amb Txell Costa: "No sé concebre la vida sense sentit de l'humor"
Hi ha persones que li diuen que és com l’Obèlix, que sembla que hagi caigut en una marmita, de tanta energia que despèn. És cert. La Txell Costa (Meritxell, pels de casa) és una d’aquelles hiperactives pausades que no para de fer i desfer però que sap preservar temps de qualitat entre el rebombori del dia a dia per assaborir cada instant de la millor manera. La vida sana, el ioga i el fet d’estar envoltada de la gent que estima li carrega les piles per poder-se dedicar a la feina que sempre havia somniat: la comunicació.
Menuda, tossuda i femenina, molt femenina. I jove, molt jove (va néixer a Calella el 12 de novembre de 1983). Té uns ulls brillants i riallers que la delaten. Ens xerren que és una dona apassionada, que xucla la vida fins a la sacietat, que vol aprendre a cada pas, que manté els peus ferms a terra i els somnis al cap, preparats per ser atansats en un moment o altre.
De formació és periodista, postgrau en Comunicació Política i Institucional i màster en Dinamització de la Societat de la Informació i el Coneixement. Experta en màrqueting digital i comunicació gastronòmica, assessora empreses públiques i privades i imparteix conferències i classes universitàries. Gairebé tot el que toca ho converteix en or. Té l’habilitat de fer visible una empresa invisible, però sense vareta màgica. El coneixement, la planificació i l’estratègia són les seves armes.
La Txell està molt avesada a parlar de feina en públic. Sobre ella, potser no tant, però no se li nota. Té molt clar qui és i cap a on vol anar. No dubta. Això sí: en les distàncies curtes, mostra una banda tendra i juganera que, professionalment, intenta no descobrir. De totes maneres, no sé si ho aconsegueix. Els ulls li parlen massa.
Ets molt jove però fas multitud de coses: tens una bona formació (que vas reciclant), ets formadora, ets assessora... Com t’ho fas per arribar a tot?
Crec que la clau està en la planificació, en tenir una bona pinya al meu voltant (família i amics, que entenen el tipus de vida que porto) i en fer, gairebé, la vida d’un esportista d’elit. Vull dir que m’intento cuidar molt: dormir bé i carregar piles amb la gent que m’estimo. És la meva manera de regenerar-me. De fet, cada dia intento fer algun àpat amb algun amic o familiar, perquè ells són la meva energia.
El ioga t’ajuda?
Molt. Fa anys, treballava moltes hores seguides a la ràdio i em feia molt mal l’esquena. El ioga va ser la solució. Per a mi, és un esport i una forma de fer una vida sana i equilibrada. Em permet canviar les vibracions, abaixar el ritme i desconnectar una mica. En definitiva, intento que l’esperit que em dóna el ioga estigui present a tota la meva vida.
Quan et presentes, com et defineixes, des del punt de vista professional?
Com a comunicadora, perquè he estat als dos bàndols, primer als mitjans i ara en un gabinet de comunicació. Ja sigui des de les xarxes socials, fent màrqueting de guerrilla o organitzant esdeveniments, el que faig és comunicar. A la meva empresa, tenia un eslògan que deia que sóc com una bombeta, que intento fer visible la gent a través de la comunicació.
Com ets, com a formadora?
Molt pràctica. Diuen que sóc molt directa. Sempre intento donar als alumnes una caixa d’eines que els permeti endur-se els projectes claus en mà i posar en pràctica immediatament el que han après. De fet, mai he sigut teòrica, ni tan sols com a alumna, perquè els conceptes em costen de retenir. Jo sóc molt de learning-by-doing (aprendre practicant), perquè és experimentant i vivint les coses com s’aconsegueixen recordar. També m’agrada molt la idea del doing-by-laughing (practicar rient). Per això, a les meves classes riem i ens ho passem molt bé. No em costa gens, sóc així; no sé concebre la vida sense sentit de l’humor, i no puc evitar que el meu vocabulari habitual impregni les classes. Dic “bien” i “cuqui”..., i a vegades em fan conya amb tweets com: “Aquest tweet és molt cuqui i generarà molt trànsit”.
I si et demano que et defineixis com a persona, què em diries?
Sóc una persona molt viva que intento lluitar per ser feliç, per tenir sempre un somriure a la cara i per donar el millor de mi. Cada dia procuro ser una millor versió de mi i compartir-ho amb la resta. M’agrada compartir aquesta alegria natural que tinc, aquesta espurneta. Sóc molt passional, en el bon sentit de la paraula. No tinc alts i baixos. Sóc mesurada i sensible però sense ser dèbil.
“Cada dia procuro ser una millor versió de mi i compartir-ho amb la resta”
Què en penses, de la comunicació com a professió? Està menyspreada?
Crec que està passant un mal moment, que està infravalorada, que no li estem donant el valor que té. Tothom es pensa que sap de futbol, de política i de comunicació, però, en part, la culpa és nostra, perquè, com a periodistes, hem devaluat la professió amb programes tipus Salsa Rosa i similars, que s’han traduït a tots els àmbits.
El fet de ser jove, menuda i dona t’ha condicionat a ser com ets, professionalment parlant?
Si. Jo he anat a una reunió acompanyada d’un home del meu equip i he presenciat com s’han dirigit més a ell que a mi. Sembla que les dones ens haguem d’anar justificant constantment, i que haguem de demostrar sempre més. També passa que, si tens una determinada edat, et demanen si vols tenir criatures, i la teva resposta condicionarà la teva vida professional. Davant d’això, tothom busca les seves estratègies. Jo he hagut de recórrer a un vestuari més formal, als talons i, fins i tot, a jugar amb els tons de veu per marcar territori des de bon principi. Afortunadament, els teus coneixements i la teva experiència acaben transcendint més enllà del teu aspecte i de la teva edat, però crec que les dones encara no n’hem après. Hem de seguir lluitant.
Dius al teu web que, quan tenies 6 anys, ja vas començar a gravar notícies en un casset. Aleshores ja tenies clar que volies ser periodista?
Si, ho feia pel meu pare, perquè ho escoltés quan anés en cotxe. No només sempre he volgut ser periodista, sinó que diuen que vaig començar a parlar molt aviat. Crec que ho porto als gens. De fet, el meu pare ja ho volia ser, i jo dec haver heretat aquest desig. Només vaig tenir un moment de dubte per la influència de la televisió: quan veia Ally McBeal volia ser advocada, però al final em vaig adonar que, el que realment m’atreia, era l’speech final que feia.
També dius que, quan en tenies 12, et passejaves per davant de Catalunya Ràdio i deies: “Algun dia treballaré aquí”. I ho vas fer. Aconsegueixes tot el que et proposes?
Si, vaig acabar a Catalunya Ràdio per tossuda, perquè em vaig presentar amb una beca a Catalunya Cultura, però també perquè totes les opcions de les pràctiques externes de la facultat eren a Catalunya Ràdio. Crec que és molt important visualitzar les coses i focalitzar els teus esforços cap a on vols anar. Quan tens molt clara una cosa, d’alguna manera, totes les peces es posen a lloc perquè la puguis fer. L’Univers t’ho posa fàcil perquè hi arribis.
“Quan tens molt clara una cosa, totes les peces es posen a lloc perquè la puguis fer”
Has treballat amb gent de la talla de Joan Barril, Pere Mas, Antoni Bassas, Killian Sebrià, Xavier Grasset... Què n’has après, de tots ells?
N’aprens molt, però jo diria que aprenc més de la gent anònima que hi ha al darrera d’aquests grans noms, que són els que fan que ells estiguin a primera línia i que es perpetuïn dia a dia. Aquests grans noms són grans professionals que conceben la comunicació d’una manera molt especial, que la renoven, que són pioners... Però, per a mi, tenen tant mèrit ells com les persones anònimes que hi ha al darrere seu. Són elles les que, sense els sous de les grans estrelles i sense el reconeixement del gran públic, fan possible la comunicació a casa nostra.
Quan tenies 20 anys, havent acabat periodisme, ja tenies ganes de provar noves facetes comunicatives i vas cursar un Postgrau de Comunicació Política i Institucional. Quina visió t’ha aportat el fet d’estar “a l’altra banda” del periodisme convencional?
Una visió més global, que em dóna perspectiva, que em permet veure com es gesta la notícia. És estar a la cuina, estar entre bambolines, i això et permet entendre molt millor aspectes que, de vegades, se t’escapen com a ciutadà.
Qui no està a Google no existeix? Aquesta afirmació la faig servir molt. El món 2.0 ens ha convertit a tots nosaltres en una marca. Qui més qui menys, ha buscat el seu nom a Google per veure què hi surt. Ara bé, no crec que tots hi haguem d’estar perquè sí. Si pensem en clau professional, hem de veure si el nostre client hi és i de quina manera per adaptar-nos a les seves rutines comunicatives.
“El món 2.0 ens ha convertit a tots nosaltres en una marca”
En ocasions, no ens hem passat de rosca i ens hem centrat massa en els perfils virtuals en detriment de la realitat?
Sí, són dues cares que han d’anar de la mà, empastades. No pot ser que a les xarxes socials diguis que la teva sabateria està plena i que, a la vida real, estigui buida. Si et centres massa en els perfils virtuals, és com un suflé que acaba caient. Les xarxes s’han de relativitzar. Per exemple: jo, a Twitter, tinc 1800 seguidors, però, si aquestes persones fossin realment clients, estaria muntada en el dòlar! S’ha de fer abaixar el suflé i lluitar contra l’intrusisme, perquè, d’un temps ençà, surten community mànagers de sota les pedres.
Se’ns acumula la feina...
No, perquè les xarxes socials no han de portar-nos feina extra, sinó que han d’estar integrades en el nostre flux comunicatiu, en el nostre dia a dia, en la nostra mirada. No hem de ser esclaus de les xarxes socials. Elles han de ser el nostre altaveu.
“No hem de ser esclaus de les xarxes socials. Elles han de ser el nostre altaveu”
És imaginable, avui en dia, una empresa sense filosofia 2.0?
Nooo! I jo entenc la filosofia 2.0, no com l’eina (perquè potser d’aquí a un temps ja no es farà servir el Facebook), sinó com la manera de comunicar. L’1.0 és seure davant de la tele i consumir. El 2.0 és parlar jo, parlar tu i parlar el client. El client ha de poder dir la seva i opinar. A banda de ser consumidor és prosumidor; és a dir, que també produeix continguts. Les generacions futures ja no concebran el món sense poder dir la seva; per tant, una empresa ha de ser 2.0, si vol estar al dia.
La Txell professional dista molt de la Meritxell no-professional?
Si, són diferents, però no excloents. Quan feia ràdio, em van dir que el nom de Meritxell Costa era molt llarg, i vaig acabar-me dient Txell Costa. La Txell Costa de les xarxes treballa molt, intenta barrejar el català i el castellà per arribar a tots els seus clients i hi ha facetes que no mostra tant, com la dolçor, perquè no crec que calgui traslladar-les a la vida professional. En canvi, la Meritxell, que és com em diuen a casa, no treballa 24 hores i, quan arriba a casa, apaga el mòbil, perquè crec que és molt important dedicar temps de qualitat a la meva gent. D’altra banda, la Txell professional menja molt bé, de restaurants, però la Meritxell de la vida real ha de vigilar molt, perquè té intoleràncies alimentàries.
Només fas 10 conferències a l’any, com a molt. Qüestions de calendari?
Si i no. D’entrada, és una manera de garantir que puc dedicar plena atenció a aquestes conferències i que les puc preparar com cal. Això em permet acabar bé el producte. No es tracta de fer conferències com xurros, perquè, per a mi, la formació és bastant sagrada, i cal dedicar-s’hi. A més, així el client s’assegura un auditori. I, ara mateix, tampoc vull viure de fer conferències. Sóc molt jove, he d’aprendre molt, i crec que és important que estigui al peu del canó trepitjant carrer, treballant amb moltes empreses i tastant i xuclant informació, perquè això és el que després traslladaré a les classes i conferències.
“Les generacions futures ja no concebran el món sense poder dir la seva”
Així, com qui no vol la cosa... Digues-me quatre factors rellevants per tenir èxit amb un negoci propi.
Buscar una professió que ens apassioni, casar aquesta passió amb les necessitats del mercat (perquè, si no hi és o no la sabem generar, malament rai), planificar-nos (saber qui som, marcar-nos uns objectius i comptar amb uns indicadors per veure si les accions que hem dut a terme han arribat a bon port) i, en últim lloc, obrir els ulls i mirar al nostre voltant per saber què s’hi fa i per marcar bé el nostre valor diferencial.
També et dediques a la comunicació gastronòmica. Això t’obliga a ser una bona gourmet?
Has de tastar coses i saber-ne, però això no vol dir que hagis d’estar menjant tot el dia. A la pel·lícula Sister Act hi havia una monja que parlava de sexe i deia: “No he d’haver provat un dònut per saber que és dolç”. Doncs, amb la comunicació passa el mateix. Els periodistes hem de poder comunicar qualsevol cosa, sense oblidar el filtre de la consciència i les qüestions morals.
Tu com ets, com a gourmet?
A mi m’agrada molt anar de restaurant amb la meva gent i provar llocs nous. Fins i tot he condicionat viatges en funció de restaurants. Per a mi, la gastronomia és un art i una manera d’oci. És un fet social. A la nostra societat, les grans coses passen al voltant d’una taula.
Ets bona cuinera?
La meva mare és una gran cuinera i, en comparació amb ella, sempre em sento petiteta, petiteta. A casa mengem molt suau: caldos, cremes, coccions al vapor.... El que més consumim és fruita, verdura i peix. Tot, de molta qualitat. Ara, per exemple, ens hem aficionat als green smoothies. A primera hora, agafem tota la fruita i la verdura que ens ve de gust, la triturem i som feliços així. Fem uns esmorzars entaulats que són una passada.
També assessores empreses de la Generalitat.
Pensa un punt fort i una mancança de la marca Catalunya. Un punt fort, la internacionalització. No ens fa por mirar cap a fora i, a més, estem molt ben considerats, perquè som molt treballadors. El punt dèbil: que no som profetes a la nostra terra i sovint tenim més èxit a fora que a dins.
Ara t’estàs obrint camí a Lleida. Què hi faràs?
Vaig començar assessorant empreses de la Generalitat a través del programa Acció10 i, a més, vaig fer-hi cursos de formació al Col·legi de Periodistes. A partir d’aquí, va començar a córrer la veu i ara hi tinc clients, emprenedors i empreses amb qui treballo. A la universitat hi faig cursos i tallers, un de comunicació gastronòmica i un altre de comunicació i màrqueting digital que també estan vigents a la Universitat de Girona.
“Vull ser una mica millor i somriure una mica més fort”
Què et queda per fer?
Moooltes coses, perquè crec que la dècada dels 30 als 40 és la que més es viu. Professionalment parlant, jo vull consolidar bé la meva empresa, assentar les línies de formació, escriure un llibre... I, com a persona, també em queden moltíssimes coses per fer i per aprendre. Vull anar millorant dia a dia, fins que mori, perquè això mai s’acaba. Vull ser una mica millor i somriure una mica més fort.
Entrevista publicada al número 29 de D'estil.