0 items
El meu compte

Xavier Bosch: Dedicar-se a les lletres… amb totes les lletres!

Si les persones es mesuressin pel seu currículum, en aquesta entrevista li faríem reverències a Xavier Bosch, un dels creadors d’Alguna Pregunta Més? i El Gran Dictat; que ha estat director del diari Avui; ha treballat a Catalunya Ràdio, RAC 1, TV3, el diari ARA, La Vanguardia; ha escrit sis novel·les, i ha guanyat premis com l’Ondas –en periodisme– i el Sant Jordi i el Ramon Llull –en literatura–.

 

Ens rep al seu estudi al cor de Sant Cugat, un pis alt des d’on hi ha unes sorprenents vistes al sud i a l’oest: Montserrat, a una banda, i el Parc Natural de Collserola, a l’altra. Un camp de golf proper li dóna el toc natural a una zona urbanita com aquesta. L’estudi, petit i recollit, té un escriptori central enfocat cap a la finestra per on entra molta llum. Només cal inspirar-se mirant enllà!

 

“Tots tendim a buscar les mateixes respostes i, per tant, fem les mateixes preguntes”

 

Quan li demano per què ens ha citat aquí, Bosch ho té clar: és molt millor que un impersonal i sorollós bar al centre de Sant Cugat. De fet, és el seu sancta sanctorum. “És el refugi de l’autor, i és un lloc on molt poques persones hi han estat”, diu, somrient. Amb l’honor de ser al refugi d’un periodista molt més bregat que jo com a entrevistador i entrevistat, li demano què no li han preguntat mai. “Potser això mateix!”. Somriem. Llavors, reflexiona sobre l’ofici de preguntar. “Tots tendim a buscar les mateixes respostes i, per tant, fem les mateixes preguntes”. Agraeix quan el fan sortir dels 25 missatges que vol transmetre quan promociona una novel·la seva.

De petit –sempre ho diu–, jugava a endevinar els titulars del diari; i, després, ho féu amb la televisió. Té clar, com a periodista, que el titular varia segons el mitjà, i que “la tria de notícies no és innocent [...] els mitjans tendim a fugir de la pretesa realitat a què ens hem de cenyir per donar-li un caire propi”. Avui, havent participat de la tria i decisió de titulars de la jornada en mitjans, segueix fent el mateix joc. “Potser sí que el cuc periodístic de jugar amb els titulars, les informacions i l’actualitat ja m’atreia des de petit!”.

Bosch, però, no va començar estudiant lletres, sinó números: va fer el primer curs a ESADE, “suposo que per fer content el pare i continuar els negocis familiars”. Allà, va descobrir que els números i ell són “enemics acèrrims”, diu, somrient. Quan va deixar la carrera per cursar Ciències de la Informació, “vivíem un moment difícil: ma mare tenia un càncer i s’estava morint. Vaig afrontar el problema de cara i vaig dir-li a mon pare que volia intentar viure d’escriure”. Trenta anys més tard, és un autor prolífic i llegit a Catalunya: sis novel·les en deu anys, amb la trilogia de Dani Santana (Se sabrà tot, Homes d’honor, Eufòria), Algú com tu, Nosaltres dos i Paraules que tu entendràs. Un premi Sant Jordi i un premi Ramon Llull testimonien la seva trajectòria.

 

“De petit –sempre ho diu–, jugava a endevinar els titulars del diari; i, després, ho féu amb la televisió”

 

Estudiar periodisme va ser un punt d’inflexió a la vida de Bosch. Després de dedicar-se vint anys als mitjans (a La Vanguardia, TV3, Catalunya Ràdio, RAC 1...) i arribar a ser director del diari Avui, el 2008 va ser un altre punt d’inflexió, que “sempre arriba més tard del que ens pensem”: el pare de Bosch va morir. La mare, ja feia anys que no hi era. “Aleshores, em vaig adonar que no havia de satisfer ningú: ningú s’havia de sentir orgullós de mi més enllà de mi mateix. Per això, va voler aprofitar el temps i fer el que volia: escriure. Una lliçó de vida! Bosch es va mirar metafòricament al mirall: “Vaig anar a on havíem tirat les cendres del meu pare, al Solsonès, i vaig pensar: em sortirà bé o no, però faré el que em ve de gust!”.

Va deixar la direcció del diari Avui i va anar “a casa, sense feina, a escriure una novel·la que volia escriure”. Arriscat? La va presentar al Premi Sant Jordi... i el va guanyar! “Em va canviar la vida: em va posar en una rampa de notorietat literària que mai hauria somiat!”. Des d’aleshores, és autor de referència en català: la gent compra i llegeix els seus llibres. “Només tinc motius d’agraïment i sorpresa davant de tants lectors i lectores”, segueix.

 

“Va deixar la direcció del diari Avui i va anar “a casa, sense feina, a escriure una novel·la que volia escriure”. Arriscat? La va presentar al Premi Sant Jordi... i el va guanyar!”

 

A les seves novel·les, és clar, hi ha part de Xavier Bosch. És el joc entre l’autor i el text! “Els autors devorem la vida de les persones que tenim al voltant, i el que ens expliquen i viuen... és susceptible que aparegui en forma de personatge o història dins d’una novel·la”. Sort que s’ho prenen amb esportivitat! I de Xavier Bosch, què hi ha? “L’obsessió per la feina ben feta del Dani Santana (Se sabrà tot) i l’estima pel periodisme; la recerca de la bellesa del Jean-Pierre Zanardi (Algú com tu); la voluntat de millorar a mesura que madures del Quim Ráfales (Nosaltres dos); a Paraules que tu entendràs, el protagonista es diu Xavi, és alt, calb i gros... com jo!” Finalment, la Gina (Algú com tu) és una nena de 9 anys que perd la mare i, amb 30 i pocs, se n’adona que no recorda la seva veu. “Això m’ha passat! La necessitat de repensar-la i recordar no només la seva veu, els seus menjars preferits, el seu actor predilecte... Tot l’enyor d’una «desmemòria» de qui va ser la mare és el motor que fa bellugar el personatge..., i, potser, m’ha bellugat a mi a les últimes novel·les, més emocionals”.

 

Novel·les que li han valgut l’etiqueta d’autor intimista. Per a Bosch, cada autor fa el seu camí. “Cadascú té les seves necessitats d’explicar històries, i d’aquí les seves novel·les”. Bosch segueix reflexionant. “La literatura és un esport on jugues contra tu mateix. Miro que les meves novel·les estiguin cada vegada més ben escrites, construir millor la trama... Com en el golf –mirem el camp–, on mires de progressar per tu mateix”, sense competir amb ningú més. Bosch intenta escriure les novel·les que li agradaria llegir. I ho està aconseguint!

Mentre no comença a escriure la seva nova obra, al gener, promociona la darrera novel·la, escriu a El Mundo Deportivo, a l’Ara, al seu blog... A primera línia de l’actualitat! Quan li demano com s’ho fa, fa un mig somriure i respon: “Amb disciplina!”. Bosch dedica moltes hores a la feina. Fa poc, a casa seva el van definir, entre altres, com a “quadriculat”, en sentit positiu. “Sóc molt disciplinat, tinc els calaixos de la ferreteria ben encaixats”. Miro de reüll la pissarra que té, ben plena, en una paret. Li serveix d’agenda per anotar esdeveniments i, és clar, els partits del Barça, la seva passió. Jo també mig somric.

Sent autònom, la vida està plena de temptacions, i seria molt fàcil de lliurar-s’hi. “Sortir a jugar a golf o tennis, fer un cafè amb un amic, anar al cinema... O retens les temptacions i t’hi poses moltes hores al dia, o no fas res”.

No en va, Xavier Bosch s’ha acabat dedicant a la lletra a temps complet. Amb totes les lletres, que diríem. És el que volia. I quan fas el que vols, funciona bé, a fe de Déu!

 

“Sóc molt disciplinat, tinc els calaixos de la ferreteria ben encaixats”

 

Text: Xavi Roura, periodista

Article publicat al número 52 de D'estil.

 

Tornar al llistat

Aquest lloc web fa servir cookies perquè tingueu la millor experiència d'usuari. Utilitzem cookies pròpies i de tercers per realitzar l'anàlisi de la navegació dels usuaris i millorar els nostres serveis. Si continua navegant, està donant el seu consentiment per al seu ús. Més informació aquí.

Top